Diari digital de la comarca de Sóller
Diumenge, 20 de setembre de 2020   |   18:59
 
Enquesta  
Està massa inactiu el govern municipal de l’Ajuntament de Sóller?


No
 
Vivaldi, sonant a través de l'Spotify.
20/03/2020 | 18:57
Diari d’un confinament: 6.- Sona Vivaldi
Gabriel Mercè

A na Catalina.

Avui comença la primavera! He posat “Les quatre estacions” d’en Vivaldi amb generositat de volum i n’estic gaudint molt, ara mateix. És una d’aquelles músiques que tota la vida m’ha acompanyat, que és essència del meu ADN, familiar, meva. Quin goig per a un compositor poder aconseguir aquesta proesa: que una altra persona, una sola seria suficient, senti com a pròpia una melodia i no només en gaudeixi cada vegada que l’escolta, sinó que se la faci seva.

Avui he sortit a caminar amb en Jaume, la tia Bàrbara, na Catalina, na Teresa i en Rafel. Ho intentaré fer cada dia. He obert portes i m’he fet un circuit de 50 passes exactes per dins ca nostra i la terrassa, mòbil en mà i fent telefonades a amics, companys i familiars. I com que ara el palique s’allarga molt, rient rient he fet devers una hora i vint de caminada. I a bon ritme, eh! No sé les passes que hauré fet perquè no m’he posat comptador, però he arribat a suar. I ni m’he marejat ni res.

La tia Bàrbara passa pena de fer un circuit com el meu per ca seva i perquè els veïnats se’n riuran d’ella, diu. Ja li he fet saber que, amb la crisi del bitxo aquest, ningú no se’n riu de ningú i que ha de caminar, que ella està acostumada a fer-ho cada dia i no pot parar de cop. Sé de gent, com na Rosana, na Marilén o na Teresa que es dediquen a pujar i baixar escales de ca seva, i d’altres com una altra Teresa que fan pilates per streaming. En acabar això tots estarem ben catxes!

Els nins i jo hem dinat a la terrassa; n’Aina avui és a la feina. Un arrosset ben senzilló i una mica de premi: gelat! Són inevitables, amb els nins, la tertúlia, els crits, els renous, i més a la terrassa. Però quan ha parat el so del motor de llaurar d’un veïnat que està deixant l’hortet com una patena me n’he adonat que estàvem fent un escàndol i els he fet callar. Hem escoltat atentament i resulta que Sóller està en silenci, en absolut silenci. No es sent res. Després sí que ha passat un dúmper, una moto i alguns cotxes i un avió. Però poden passar bastants minuts en ple dia sense sentir cap renou. I què és el que sí que es sent ara? Idò els ocells, molts d’ocells que amb uns dies han captat que la zona baixa de la vall també pot ser per a ells perquè ja no hi ha sorolls estrepitosos que els espantin i els foragitin. Què hem fet amb la natura? Ens hem portat molt malament amb ella i no ens n’adonàvem. Baixaran encara més ocells -o altres animalons- al llarg d’aquesta crisi? Ho anirem veient. I els tornarem a desnonar després?

Gairebé sense adonar-me’n he reduït la meva addició als mitjans de comunicació. Som de la professió i m’és molt necessari estar informat, com és evident, i més ara, però duc dos dies amb molta més prudència a l’hora de llegir, trescar per Internet, mirar informatius i xarxes socials. Na Catalina, que s’està recuperant -ara sense poder anar a rehabilitació- d’un trencament d’húmer (força Catalina!), em deia avui dematí que ha tallat quasi del tot. Jo he abaixat el ritme i som molt curós a l’hora de seleccionar què mir i què no mir. Del Whatsapp només les coses gracioses, no totes. Estic un poc embafat. Tertúlies televisives, cap. Televisió només al migdia. I mitjans de màxima fiabilitat, perquè tot això groc me fa mal.

Avui és divendres. Que bé que vengui el cap de setmana! No ho dic amb segones; ha estat una setmana dura de feina i també d’emocions i necessit descansar. Avui he dormit bé, però demà pens dormir fins el més tard que pugui.

En realitat avui fa una setmana del confinament dels nins. El divendres ja no tenia massa ganes que anessin a escola, però ja sabíem que a partir de dilluns es suspenia l’activitat lectiva i hi havien d’anar per rebre instruccions i baixar tots els llibres. A les 2 era a la porta de l’escola. En Joan va sortir carregadíssim amb tots els llibres i jo vaig haver de dur la seva motxilla. Na Sara també la duia ben carregada i en Joan se la va posar a l’esquena. En Damià va arribar més tard de l’institut i ja no han sortit pus. Ho duen bé, molt bé. Són uns campions aquests al·lots!



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a