Diumenge és sinònim d’activitat i aire lliure. El diumenge que no em cerquin per ca nostra, sinó per Manacor -on hi tenc els sogres a fora vila- o per Felanitx -on hi tenen un bocí de terra-, fent una excursió pels voltants de Sóller o pel litoral de Manacor, dinant a part o banda, ajuntant-nos amb la família, els amics o els amics dels meus fills, o baixant al Port a caminar. A vegades amb tanta activitat deim d’aturar una mica el ritme perquè queden feines pendents de fer a casa i mai hi ha temps per fer-les i acaben eternitzades.

Guard a la retina desenes, segurament centenars de diumenges memorables. Els dos darrers varen ser ja dins el març -recentíssims- i segurament els somniaré molt de temps: una jornada precisament a Felanitx amb els amics de tota la vida amb torrada i caminada inclosa, i una peculiar festa d’aniversari del meu fill gran que va incloure una excursió fins a Fornalutx i un dinaret a la nostra terrassa amb molts bons companys seus. I algunes setmanes enrere la pujada fins al puig d’en Galileu, prop de Lluc, en una jornada esplèndida que ens va permetre veure claríssimament Menorca i llunyanament Catalunya.

Viure a Sóller és per a mi un privilegi grandiós que em permet començar i acabar una excursió a la porta de ca nostra. I aquesta dèria per sortir i descobrir sempre l’he volgut transmetre als meus fills, amb un èxit irregular, però més que suficient. Segurament el vaig mamar de la meva passada pels Escoltes, de na Xesca i en Pere sobretot, però també dels meus pares i de l’estol d’amics que durant anys i anys varen estar preparant caminades dominicals que eren banys de natura i també d’amistat i conversa.

En Tomeu, en Toni i en Xisco eren els que més vegades es posaven al capdavant, i això en temps pre-Whatsapp i pre-Aemet tenia molt, però molt de mèrit. En Santi, en Jesús i en Juanjo també ajudaven molt. Als pobres sempre els plovien les crítiques: quan començàvem més tard del que tocava, quan ens perdíem, quan el camí era massa dur.

La mare de totes les excursions era l’anada a Lluc i la més complexa la baixada del torrent de Pareis. Una vegada hi vaig anar i oli: massa calor i massa bots descendents que em feren descobrir una espècie de vertigen que em paralitzava el cos. Sort d’en Santi. Aquell dia, per sorpresa de tots, en Xesc a l’hora del berenar es va treure una síndria de dins la motxilla i ens la vàrem repartir. Quin guster!

Aquelles eixides, immortalitzades sobretot per en Toni i na Teresa, es varen anar aturant amb el temps, la feina, els matrimonis, però alguna encara en cau de tant en tant, i més ara amb els infants ja amb cames prou fortes. A l’estiu es reconvertien en anades a la platja, generalment una jornada sencera, de sol a sol, i tornàvem tots vermells com una tomàtiga en l’època que pelar la pell diverses vegades era el pa de cada estiu.

Fa una estona he sortit al balcó a veure qui passava. En deu minuts dos cotxes amb un sol ocupant al seu interior, dues persones que anaven juntes i separades alhora, una per cada banda de la voravia, i dos joves que passejaven cans, dissimuladament bastant junts. Si l’activitat en dies feiners és mínima la d’avui és menor encara. Tot un èxit, en realitat.

He estat pensant en la pel·lícula de la pandèmia i crec que els directors de cinema ho tendran complicat a l’hora d’envestir-la perquè aquesta pandèmia és tan subtil i tan invisible que resulta poc retratable. No és una onada gegant, no és un virus que fa tornar verda la gent, no es congela el seu entorn, no genera un món desèrtic o un món tot inundat, no crema, no muta el color dels ulls de la gent que emmalalteix, no hi ha zombis. Deixaré que em sorprenguin, quan puguin.