Algunes vegades he pensat que durant els dies de confinament estaria bé retrocedir un any en les nostres vides i reviure tot allò que ens va ocórrer fa exactament dotze mesos fer fugir una mica d’aquesta rutineta que ens ha tocat viure ara. Emperò avui he recordat que fa un any passejava un mal gripot i em vaig haver de confinar tot un horabaixa a ca ma mare perquè a ca nostra teníem la festa d’aniversari de la petita, amb una desena llarga de nins voltant per aquí. Me la vaig perdre, però de veritat que no estava per festes.

Però avui no! Na Sara fa 7 anys i no em perd la seva festa. Els actes ja varen començar ahir vespre. Ella havia demanat per dormir tots junts a la sala, i així ho vàrem fer. Va escollir una peli (la cinquena de Harry Potter) i ens vàrem acomodar tots davant la tele així com vàrem poder, amb matalassos, flassades, sofà, edredons, coixins i els seus peluixos. Emoció a flor de pell. Satisfacció innocent al màxim.

Tenc molt present en la memòria el dia del seu naixement. La primera estoneta amb ella, mirant-nos als ulls. La sortida de l’hospital. Quan la vàrem presentar als meus pares. Era la tercera i tot va ser molt fàcil. I creix i creix.

A mesura que la pel·lícula va anar avançant els dos nins es varen anar retirant i els tres supervivents vàrem acabar apagant la tele a quaranta minuts del final, ja passades les onze, i també el llum, amb el compromís d’acabar-la de veure avui. M’ha tocat dormir devora ella. El dematí tenia els peus allà on ahir hi havia el cap i jo tenia l’esquena una mica baldada, però ara ja m’ha passat.

I al llarg del dia telefonades, paperins, vídeos, bufar una coca a l’hora de dinar, bufar una altra vegada els ciris en el berenar del capvespre, uns regalets, cançons i alegria, molta alegria. Per a ella complir anys és molt, però molt important i s’ho ha passat molt bé. Son uns tot terrenys aquests nins i a ella li ha semblat un aniversari del tot normalíssim.

Com és normal, emperò, de tant en tant s’han d’espassar els nervis i algun dels tres s’enfada. Des del confinament que el crit sempre és el mateix: “No podem espatllar res!” No vull ni pensar què passaria si a causa d’un mal gest rompen algun element de la casa vital en aquests dies, com un telèfon mòbil o el televisor. Ja ha bastat amb la bombeta del quarto de bany que es va fondre i en tota la casa no n’hi ha hagut cap d’igual per substituir-la.

Ahir em va escriure en Joan. Per la seva feina diu que és un afortunat de poder sortir, però que la sensació de buidor que sent quan transita per una Palma buida i custodiada per la policia no li és gens agradable. Altra vegada pens que a les ciutats el confinament ha de ser més mal de dur i que el contrast ha de ser molt major que per aquí. M’ho corroboren en Simó, que em diu que es sent enclaustrat al seu pis, i també na Marga, a qui dimecres vaig donar els molts d’anys i em va parlar dels 69 metres del seu pis de Palma, sense balcó ni terrassa. Però ningú no es queixa. Encara no he trobat ningú que ho faci. Ni el primer dia ni el vintè.

I avui he parlat amb un altre Joan, en Joan d’U Energia, perquè m’han encarregat un article sobre l’expansió d’aquesta empresa sollerica i necessitava informació de primera mà. Dins un món, el mallorquí, tan centrat en el negoci del turisme, són molt necessàries i lloables les iniciatives que no basculen sobre aquest monocultiu. Durant la darrera dècada molta més gent ha fet del turisme el seu negoci. Em referesc al que fan lloguer turístic. Massa mallorquins han apostat a la mateixa carta. És lògic, però probablement no és bo.

U Energia amb la fibra òptica, els mòbils i l’electricitat, o també ara els pagesos cercant visibilitat i comprensió per part dels mallorquins, ens mostren que a Mallorca també es pot viure d’altres vies de negoci no necessàriament lligades als guiris. Probablement seran els que millor encararan la crisi que ara ens ha arribat i segurament la diversificació serà un dels canvis que s’haurien de fer per no dependre tant d’un únic fil.