Pràcticament ningú no pensa que el dia 26 d’abril tots puguem sortir al carrer i fer la festa més impressionant de les nostres vides. Aquests dies tothom comença a prendre consciència que el retorn a la normalitat serà desesperadament lent i que moltes de les activitats d’abans d’aquest tràgic mes de març costaran de recuperar. Des de reunir padrins i nets a l’entorn d’una mateixa taula fins a la simple acció d’abraçar un amic estaran marcats per la nova norma del distanciament social, una punyeta salvadora que no tendrem probablement més remei que incorporar al nostre dia a dia.

Per si de cas això va per molt llarg, jo avui no he fet res massa profitós. No voldria acabar les feines pendents que tenc per fer a casa i després haver-me d’avorrir durant un confinament al qual li van afegint pròrrogues i més pròrrogues. De fet, encara no he recuperat les dosis d’estar a casa que necessitava i he de confessar que m’hi trob molt bé. Fins i tot pens que el pànic a agafar el bitxo no em deixarà sortir al carrer el dia que ens donin la llibertat. Això deu significar que començ a patir un principi de síndrome d’Estocolm, aquell dels segrestats que arriben a sentir empatia amb els seus captors, dels que tenen la garjola oberta però no escapen malgrat tenir-ne l’oportunitat.

Els amics més feiners, en canvi, cuinen a les totes, fan esport, s’enfronten als puzles més enrevessats que tenen a ca seva, exploten els jocs de taula, enregistren vídeos graciosos, fan maratons de sèries, posen a punt les seves col·leccions que ja havien agafat pols, , fan música i escolten música, componen fotos de la seva joventut i naveguen a tota hora per les xarxes socials.

En canvi, jo avui no he fet res, tot i que he caminat bastant. Primer mentre escoltava la “Missa de Coronació” d’en Mozart i he arribat a agafar un bon ritme, sobretot en els “Andante”. Després, parlant amb en Lluc. Aquesta setmana s’ha jubilat, després de molts mesos d’esperar-ho i anar prorrogant. Durant anys hem sabut desenvolupar una competència molt sana i fa temps que vàrem arribar a un equilibri perfecte entre amistat i lluita per la qualitat periodística que pens que és modèlic i que enyoraré.

També he parlat llargament amb la família, amb en Jeroni i amb en Miquel Àngel. Moltes passes per la terrassa amb un soleiet primaveral que després m’ha acabat abandonant. Converses de dissabte de confinament que s’allarguen, esdevenen increïblement agradables i que continuen després per Whatsapp amb fotos o vídeos que complementen o matisen tot allò que havíem tractat abans.

Aquests darrers dies veig que les converses van derivant cap al què passarà després del confinament, com serà, quines normes haurem de complir, tot un enigma que no som capaç de visualitzar, ni falta que em fa per ara. Però estic veient que molta gent ja en té pressa. No és el meu cas, assegut en el banc de la paciència. Així com els primers dies el que ara vivim em semblava ficció, tres setmanes després el que em sembla fantasia és la sortida d’aquesta situació.

El que no em fa gens de gràcia és això del distanciament social, precisament ara que el telèfon i el Whatsapp ens apropa molt més a la família i als amics, amb una nova complicitat propiciada per aquesta situació dramàtica que no voldria que s’interrompés en obrir-se el pany.

Avui és dissabte. N’Aina tenia feina i, de tornada, s’ha aturat a comprar. Ha duit maduixes i he sucat un parell de taronges que encara quedaven de quan es podia anar a l’hort i les hem assaborit amb delit. Ha aconseguit llenties, que feia un parell de vegades que en cercava infructuosament. També ha duit pa i avui en soparem. Un simple pa amb formatge és una menja sensacional. Sempre he defensat que la simplicitat a la cuina és també una gran opció: maduixa i suc de taronja, pa i formatge, plàtan amb bessons, parelles que competeixen, per a mi, amb cuines que a vegades no he arribat a entendre de tants ingredients i mescladisses cares que li fiquen.