Aquest any 2020 ens ha obsequiat amb un enriquiment considerable del nostre vocabulari bàsic. Habitualment teníem tot un any per familiaritzar-nos amb neologismes com selfie, emojis, vegà, dron o microlpàstics, però enguany en pocs dies hem hagut d’aprendre a batallar amb un lèxic abundós i especialitzat que ara ja dominam amb prou manya.

Primer li digueren coronavirus, però després Covid-19 i els més especialitzats MERS-CoV-2. Des de la Xina rebíem les primeres notícies que feien referència a confinament i a quarantena, sentírem a parlar del mercat de Wuhan, del pangolí, del pacient zero i d’una epidèmia convertida en pandèmia. Després ens vàrem familiaritzar amb la corba, amb el pic de la corba i amb la immunització social, jo ara ja sé dir epidemiòleg sense haver de parar entre síl·laba i síl·laba, i parlen d’incorporar el mot desescalada al diccionari. Mascareta, tests, Remdesivir, anòsmia, patologies prèvies, vector, ERTE, incubació, PCR, solució hidroalcohòlica, EPI, distància de seguretat, distanciament social, sector essencial o transició cap a una nova normalitat són altres termes ara malauradament habituals en una conversa de bar, ai no, que els bars obrin a la Fase 1. En qualsevol cas els hem hagut d’adoptar forçosament.

Jo preferia el lèxic especialitzat que empràvem aquesta setmana, un codi particular dels sollerics que, a molta gent de fora, probablement no els diu el mateix o, ni tan sols, res de res. Firó, el pregó, les Valentes Dones i el barrut, els pagesos, les pageses, els moros, els bandolers, els personatges històrics, l’arenga, el saqueig i tantes altres paraules formen part d’un llenguatge particular, gairebé íntim dels sollerics, que evoca imatges i records particulars de gran transcendència per a qui la tirallonga de lletres dugui associada una vivència.

Cada mot té per a cada persona una història particular al darrere, una estela indeslligable. A escola vàrem aprendre allò del significat i el significant, però per a mi no és suficient, les paraules tenen més que aquests dos elements. Això ho saben molt bé els poetes.

I aquest temps em crida molt l’atenció la lleugeresa amb la qual es pronuncia la paraula coronavirus en comparació amb el dramatisme que solem associar a altres malalties com càncer, l’ELA, la SIDA, depressió o d’altres que destrossen la vida dels que les pateixen. Probablement qui ha patit un cas proper ja no pronuncia coronavirus de tan bon humor i deixa de fer-ne acudits.

Avui he sortit al carrer per fer dues entrevistes que es publicaran divendres. De peu dret al carrer, davant els domicilis de les entrevistades, amb sensacions noves i estranyes. Pel carrer he vist activitat a bars, botigues i altres establiments, preparant-se per obrir o ja oberts, però amb poquíssima activitat i moltíssims inconvenients per acollir amb seguretat la clientela i treballar sense risc. Hi ha queixes i desorientació, però a la vegada ganes de tornar a l’activitat i necessitat perquè els doblers es moguin.

Així mateix també he observat molt relaxament. Massa. Famílies ajuntant els seus infants perquè juguin plegats, amics passejant junts, poca observança en les distàncies de seguretat. Tenim la sort de viure en una illa en la qual ahir no es va registrar ni cap mort ni cap cas nou, però probablement hi ha molts asimptomàtics -uep, una paraula més per a la llista!- passejant pel carrer i per això són necessàries aquestes normes i ho seran per molt de temps. Era fàcil confiar-se, i pens que malauradament ho estam fent. Mal senyal.

També veig que falta molta didàctica. Nins petits amb mascareta i bicicleta a les tres del capvespre que ho deuen passar fatal per alenar, persones amb la boca tapada i el nas destapat, i fins i tot m’he creuat amb un individu que duia una mascareta preciosa feta de llana a joc amb la gorra, però amb uns forats pels quals hi pot passar no un exemplar de coronavirus, sinó tots els d’Europa junts.

Com m’agradaria que la calor se’n dugués el bitxo. Ningú no en confia gaire, però jo mantenc l’esperança de poder passar un estiu sense aquesta espasa de Damocles. Com tants d’altres que també volen deslliurar-se de tantes altres paraules amenaçadores que els persegueixen des d’abans de sentir per primera vegada Covid-19. I canviar aquest corpus lingüístic per un altre on hi apareguessin paraules com salut, família, amistat, abraçades, vida, alegria, festa i fer esborrar del diccionari les que no ens agraden.