Després de set setmanes de teletreball avui he agafat l’ordinador que tenia dins el quarto, l’he ficat dins la mateixa bossa d’Ikea que vaig utilitzar per pujar-lo i l’he tornat a la feina. És un rollo això d’haver-se de ficar davall la taula a connectar cables. De seguida que l’he tengut instal·lat m’hi he trobat molt còmode i he vist l’origen del meu mal d’esquena i de cervicals: el calaixet de la taula per al teclat m’obligava a seure massa baix, i no me n’havia adonat fins avui, amb el canvi d’escenari. Esper que aquest nou canvi no m’obligui a passar novament pels dolors musculars.

Realment la feina ret molt més aquí. Fer el setmanari és una tasca que requereix molta coordinació i el producte final és més ric si hi ha bona conversa, intercanvi d’idees, debat i unes aportacions que les darreres set setmanes eren unívoques. Així mateix ens n’hem sortit prou bé.

Avui dematí m’ha telefonat precisament na Beatriu, del Govern, per interessar-se per com ens va als mitjans de comunicació locals. He parlat també amb en Rafel, de Premsa Forana, que duu alguns dies intentant contactar amb tots els companys de les publicacions dels pobles mallorquins per veure com encaren la nova situació. Sé d’alguns que han interromput provisionalment l’edició, mentre que d’altres han abandonat temporalment la versió en paper i s’han passat al digital.

Nosaltres vàrem optar des del primer moment per seguir endavant i continuar al costat dels nostres lectors. I els lectors han respost molt bé perquè han seguit acudint als punts de venda a adquirir el seu exemplar cada setmana, números històrics que molts conservaran tota la vida per recordar aquest crític moment. I estic content d’haver pres aquesta decisió, malgrat les dificultats econòmiques que presenta, perquè realment som servei essencial, i ara més que mai, i no podem defallir.

Sóller, juntament amb Manacor, són els municipis amb més densitat de premsa local, però sense cap dubte el nostre poble se’n duu la palma i l’admiració de tots els demés perquè té tres vegades menys població i dos setmanaris. Inca també té setmanari i Pollença un quinzenal. La majoria de les publicacions locals són en format revista i de periodicitat mensual, molt poques amb personal a sou, per tant fetes a base d’hores de dedicació de persones voluntàries, algunes de les quals fa dècades que les preparen. Hi ha veritables joies entre elles.

Des de fa alguns anys també han aparegut molts mitjans digitals que fan molta ombra a la premsa tradicional en paper i que tenen l’avantatge que són més barats de fer i que requereixen menys infraestructura.

Aquesta primera jornada de feina presencial és també la primera que m’alluny algunes hores dels meus fills. Per berenar avui dematí només he coincidit amb en Joan, que sempre és el que s’aixeca primer de la casa, i després -això sí- hem dinat tots plegats. A les vuit tenc ganes d’anar a caminar una bona estona al meu ritme, que encara no ho he fet cap vegada i ho necessit perquè fa temps que ni tan sols faig passes per la terrassa. Per tant hauran estat unes nou hores d’absència després d’una cinquantena de jornades d’una convivència extrema que hem duit molt, però molt millor del que em pensava al començament de tot això.

El problema que se’ns visualitza ara és el de la custòdia dels nins. Els torns de n’Aina ens donen aire aquest mes de maig perquè fàcilment sempre hi pot haver un de nosaltres a ca nostra amb ells, però més endavant segur que algun dia sorgeix algun problema de jornades incompatibles, com tantes altres de la nostra vida anterior on havíem necessàriament d’acudir a les padrines, a la meva germana o alguna amistat per tenir cura dels infants. Ja em veig amb la bossa d’Ikea per amunt i per avall com a solució provisional.

El nostre problema contrasta amb tants d’altres que no en tendran cap de problema per guardar els nins perquè la seva feina no s’activarà i tendran tot el temps del món, a desgrat seu, és clar. A mesura que passen els dies i la desescalada es fa real es veuen els problemes concrets del retorn a un món que no és el mateix i que, a Mallorca, és impossible sense els turistes.