Ahir horabaixa faig fer ús per primera vegada del meu dret a fer esport, com quasi sempre amb dubtes sobre com aplicar les frases inconcretes del BOE. Tenia clar l’horari (a partir de les vuit), però no la definició exacta de què és fer esport. Com que a aquestes altures no em posaré ni a fer surf ni parapent, activitats que ningú no pot negar que són considerats esports, la meva opció és la del senderisme.

Aleshores, com diferenciar una passejada del senderisme? Vaig pensar que per dues coses: per la indumentària i pel fet de suar. Com que el darrer xandall que em vaig comprar va ser a tercer de BUP, el que vaig fer és sortir amb calçons curts i calçat del Decathlon, i em vaig posar a caminar bastant ràpid per anar creant les gotetes suficients per fer brillar el rostre i la closca. He de dir que la xafogor d’ahir horabaixa hi va ajudar ben aviat.

D’aquesta manera ja em vaig considerar autoritzat per entrar dins la categoria d’esportista i superar una mica el radi del quilòmetre de ca nostra. Vaig fer la meva volta preferida: pujar pel camí de l’Ermita fins a Binibassí, baixar cap a l’Horta de Biniaraix, pujar a Biniaraix i tornar cap a Sóller, on vaig allargar les passes per diversos carrers per, com a mínim, haver fet una hora de caminada (vull dir d’esport) abans de tornar al punt d’origen.

Aquesta volteta em va decebre moltíssim i em va fer canviar alguns esquemes sobre els sollerics. Això no sortirà bé, va ser el que vaig anar pensant a mesura que caminava (a bon ritme, eh!), això no sortirà bé. Crec que mai de la meva vida, i aquesta volta la dec haver recorregut centenars de vegades, no hi havia trobat tanta gent. Mai! Ni a la plena dels guiris.

Cert és que tots tenim dret a sortir i a alliberar-nos durant aquest horari, però és que ara sembla que hi estem obligats. Crec que espaiaré les meves sortides d’horabaixa a dues o màxim tres a la setmana, per no saturar.

Però el més greu és que em vaig creuar moltes persones que no respectaven les normes. Nins a l’hora que no és la seva, persones que sé cert que no viuen juntes i havien sortit plegades a passejar, alguns casos de dues famílies que feien senderisme en colla, grups d’amics, gent que es visita, animades tertúlies. També vaig interceptar fragments de converses sobre dinars multitudinaris el dia del Firó, sobre infracció d’horaris, i en arribar a casa i posar-me a mirar les xarxes socials vaig veure molta indignació per aquests casos, evidentment també presenciats per amics meus. I, el més important de tot, els dos metres -o el metre- era totalment inexistent en les escenes que vaig presenciar.

Vaig pensar que hi ha moltíssimes persones a qui el confinament els ha costat un sacrifici importantíssim per a la seva salut i una sagnia econòmica de dimensions inimaginables encara per a gran part de la població. Cada setmana, cada dia, cada hora de confinament té un cost elevadíssim perquè després hi hagi persones que es saltin la norma i hi hagi el perill que ens facin tornar a la casella de sortida o ens vagin retardant les fases del desconfinament.

Aquestes actituds són una gran falta de respecte cap a tots els damnificats i també cap a tots els que, amb actitud sacrificada, compleixen les normes dictades amb total devoció i obediència. Un gran greuge. No falten gaire dies perquè les autoritats permetin recobrar algunes relacions socials. Aleshores, per què no esperam, per què no tenim una estona més de paciència? Per què espatllar-ho tot justament ara?

I si això és el que podem veure a fora, al carrer, què deu succeir quan no hi ha ulls que miren, quan no hi ha policia que patrulla?

Per a mi el rebrot és inevitable amb les escenes que vaig veient. Fins i tot algunes vegades arrib a pensar que positiu per allò de la immunització de grup. Però a mi que no m’hi cerquin. Vull escapar de totes aquestes actituds i situacions, però en aquesta pandèmia el que fa un afecta a tots els altres. Això no va bé. Ens han permès sortir un poc i ens hem pensat que això ja ha acabat. I no és així. No som enlloc encara.