Diverses persones m’han tornat dir avui que han vist turistes passejant per Sóller. Fins i tot algú m’ha explicat que ha vist passar un cotxe de lloguer. En aquest moment això és un gran esdeveniment, com el pas d’un avió que vaig veure i retratar fa dos dies. Serà notícia de portada el dia que tornin i la maquinària turística comenci a cridar persones de l’atur, que ara es rovellen a ca seva. La pregunta que se m’acudeix ara és si n’hi haurà que els seguiran assetjant a base de clàxon quan en un creuer s’aturin més segons del compte per veure per on han de prendre.

Molta gent no tracta bé el turisme. Segurament és gent inconscient del valor que representa i no hi ha al darrere massa explicacions lògiques. La que he retratat és una imatge habitual a la carretera, però també a la coa d’un supermercat i fins i tot puc certificar que he vist escenes lamentables en algun bar, situacions de vergonya aliena. Però afortunadament aquesta és l’excepció.

Capítol a part són els turistes de bicicleta que, en si mateixos, representen un gran tema de debat en el qual no hi sol haver terme mig: hi ha qui hi veu en ells el dimoni i hi ha qui hi constata la clau de la desestacionalització.

El meu contacte amb el turisme és molt concret i limitat, i sol ser sempre igual. Se m’apropa un únic representant d’una família de quatre o cinc i em demana què ha de fer per arribar al centre de la vila; se m’aproxima una persona solitària que vol saber on és la “bus station”; o pas per devora un parquímetre de l’ORA i he d’acabar traient un tiquet per a una persona que no se’n surt.

Si no tenc més remei que parlar, el meu anglès macarrònic va acompanyat de gests exagerats de braços i mans, i també d’indignació perquè la “bus station” hauria d’estar més que ben indicada des de fa anys i no hi ha en tot Sóller ni un trist cartell que faciliti la vida als guiris.

Si els turistes són del país tot m’és més fàcil i em surt una mica una vena de guia turístic. Si van al Port a peu els indic que és una caminada així mateix llargueta i que al carrer de sa Mar no han de girar cap al Noguerar malgrat la indicació que ho aconsella, sinó que han de seguir recte. No he arribat a fer mai allò que fa la meva tia que, com que no sap anglès i no té massa feines, els acompanya allà on volen anar.

Amb el meu fill major una vegada vàrem riure molt quan es va aturar un cotxe ben luxós a la nostra altura i ens varen demanar per anar a “los lagos” i els enviàrem a Cúber i el Gorg Blau. És típic, també, que et demanin per la catedral. Tot un honor. I, ja fa molts d’anys, uns catalans prop de mitjanit demanaven un lloc per sopar i els vàrem explicar que l’únic que trobarien obert seria el bar Espanya i el bar Madrid. “És el que hi ha”, i varen somriure.

En qualsevol cas, a Sóller hem tengut molta sort amb el turisme que ens ha tocat fins ara. No voldria el que tenen per Magaluf, lligat amb el mamanding, el balconing, les discoteques i el tot inclòs. Per tranquil·litat nostra ens va bé un turisme familiar, de primavera i tardor més que d’estiu de ple, d’hotel però també de lloguer vocacional, i un perfil de caminador per la muntanya o que fa esports nàutics. Amb ells la convivència és fàcil, no hi ha conflictes. Excepte, és clar, per aquests moments puntuals d’un conductor dubtant en una geografia desconeguda, amb un cotxe al darrere pressionant-lo, un solleric fent-li senyes per indicar-li per on ha de partir, mentre un estol de ciclistes enfundats en malles de colors cridaners l’avancen a gran velocitat.