Dia 15 de març, diumenge, va ser el primer dia de confinament. Avui, 15 de maig, fa dos mesos d’aquella jornada en la que una part de mi pensava que simplement entràvem en un confinament d’una durada de dues setmanes i, per l’altra, veia com els xinesos portaven ja quasi dos mesos tancats a ca seva i els italians més de vint dies, i cap dels dos no sabien encara de què anaven.

Molt ha canviat la meva perspectiva de la qüestió en aquest temps a mesura que la informació ha anat evolucionant. I el que evolucionarà encara! Hauré de demanar disculpes als alumnes de sisè de Sant Vicenç de Paül, el curs del meu fill Joan, perquè quan la primera setmana de febrer hi vaig anar per explicar-los com feim el setmanari “Sa Veu” i ja es començava a parlar del coronavirus vaig tractar el tema com si fos un fake, una pardalada que en uns dies hauria passat. Res més lluny de la realitat, veig ara. Però aleshores els ho vaig dir ben convençut. Qui pogués tenir una bolla de cristall per endevinar el futur!

Fa dies que en Damià em demanava d’aprofitar el poc trànsit que hi ha ara per Sóller per fer una volta tots dos en bicicleta, però fins avui no he trobat el moment. Jo he agafat la seva i ell la d’en Joan, hem inflat les rodes i ens hem llançat a l’asfalt. No hi ha tants de vehicles pel mig com un divendres normal, però ara ja n’hi ha molts més que una o dues setmanes enrere.

Quan tenia la seva edat voltava molt en bicicleta i m’agradava ferm. Però quan per la carretera del Port em varen començar a avançar els autocars a un pamet de distància ho vaig deixar anar i ben poques vegades havia tornat agafar la bicicleta, sobretot per Sóller. Però he de confessar que això de passejar en bicicleta amb els fills és una experiència gojosa. Ho hem de repetir abans que torni el trànsit intens.

Com que ja duc un embull molt gros amb les normes el que hem fet ha estat no sortir-nos del quilòmetre i pel camí fer dues visites. Valen les visites des del carrer? Les dues han estat així, sense ni tan sols entrar dins la casa. Menys possibilitat de contagi.

D’una banda hem fet parada a ca ma mare, que surt al portal, i de l’altra hem passat per les Set Cases i hem visitat el meu amic Joan Josep i la seva família, que avui han sembrat ni més ni menys que vuitanta joves tarongers al seu hort. Ha estat una jornada dura i llarga per a ells, però quan ens hi hem aturat ja eren a punt d’acabar perquè el sistema de rec per degoteig ja els funcionava a les totes.

Aquesta primavera del vint vint serà recordada com el de màxima activitat als horts. En Joan Josep ha passat el confinament en un lloc on hi ha molta terra i m’ha explicat que ha fet una feinada, i la que seguirà fent abans de poder-se incorporar a la feina. En Toni també em va dir que enguany havia sembrat més de l’habitual, tot i que em va confessar que econòmicament no val gens la pena perquè a l’estiu les tomàtigues van tirades de preu a les botigues, als súpers i als mercats.

Els petits horts de tarongers, els olivars i la sembra de fruiters, hortalisses i verdures són un passatemps, però no un negoci. Qui ho fa és perquè li agrada la terra, per passar una estona agradable, per veure créixer les plantes i per saber de primera mà quanta química duu el que t’estàs ficant al plat. És un plaer menjar-se la pròpia producció o treure-la en un sopar amb la família o els amics, o poder-ne tenir per regalar.

Però també és una feina dura i que precisa de molta paciència. Jo mai no n’he tenguda i som un desastre per a l’horticultura. Potser per això admir encara més aquests hortets amb les tomatigueres ben arrenglerades, canyes en posició perfecta per enfilar les plantes a mesura que van creixent, cap pedra, cap bri d’herba, cap caragol amenaçador, l’aigua de rec justa cada dia, la terra ben llaurada, i al costat dels solcs d’hortalisses de diverses espècies una nodrida representació de plantes aromàtiques i variades flors que converteixen el bocí de terra en un jardí perfecte. I és que molts d’hortolans són més aviat jardiners amb un gust exquisit.