A na Maria Bel. En la memòria

Na Katia ha escrit avui migdia al grup de Whatsapp de la coral per donar-nos la notícia. Sa mare, na Maria Bel, ha partit al cel i deixa un buit a la primera filera del Pro Musica Chorus, entre les sopranos, però això no és res comparat amb la desolació que compareix en el cor de totes les veus integrants d’una família que ara fa temps que no ens podem reunir per compartir la nostra passió.

Na Maria Bel ha estat una veu imprescindible a la coral des de sempre, procedent d’una família que sent veritable devoció per la música, una veterana molt il·lustrada que agafava al vol el sentit de cada partitura i sumava moltíssim de cara al resultat final de la feina.

Record haver compartit cotxe en alguns dels nostres desplaçaments per cantar fora de Sóller i també avui m’ha vengut al cap una entrevista que li vaig fer per parlar del cant de la Sibil·la; em va obrir les portes de ca seva i em va facilitar moltíssima informació sobre les persones que per Nadal donaven veu al cant profètic. Ella n’era una.

Els assaigs de cada dimecres a la coral són de les cites que més trob a faltar durant aquest confinament. Fa poc el director, en Pep, ens va confessar que, en comparació amb altres conjunts, som un grup que es comporta molt bé durant els assaigs, que no hi ha xivarri i que anam per feina. Bon assumpte.

El caràcter dels assaigs canvia molt al llarg del curs. El primer dia d’un nou projecte es produeix gairebé un suspens cinematogràfic perquè ningú no sap què ens plantejarà de fer en Pep. Ho sol desvetllar quan ens reparteix solemnement les partitures: a vegades és una peça musical prou àmplia per dedicar-hi un concert sencer i d’altres ens va presentant una o dues partitures noves a cada assaig per fer un recital més divers. Però sempre l’acollida és positiva, perquè qualsevol peça musical mereix ser interpretada.

Després d’aquesta presentació comença la costa amunt de la feina, sobretot quan és un tema desconegut per a tots. Els primers assaigs són realment durs, repetitius i tenen un punt irremeiable d’avorriment perquè el director va treballant amb cadascuna de les cordes mentre les altres tres han d’esperar pacientment.

En Pep en aquest moment sempre ens diu que ho feim bé, però jo sé que no és veritat. Els primers dies ens assemblam a un orgue vell, descoordinat malgrat l’esforç i la concentració, amb notes desafinades i un text insegur, descompassats i més pendents de la partitura que de la mà de qui ens dirigeix.

Però després d’uns assaigs més arriba el moment màgic on baixos, tenors, contralts i sopranos es conjunten matemàticament i l’harmonia funciona. Aquí es genera l’enamorament entre cantaire i partitura, i en Pep no deixa espais per als dubtes i comença a introduir mil matisos que el meu llapis d’Ikea ràpidament anota al costat de les notes dels tenors per poder-los recordar al proper assaig i donar així la riquesa que li pertoca a cada compàs.

Les peces musicals reposen i es reprenen, s’interioritzen, s’assagen a casa o en petits grupets, maduren, creixen i poc abans del concert arriben els músics acompanyants o els solistes, a vegades fins i tot una orquestra, i aquí sí que es produeix un miracle quan totes les peces del puzle acaben encaixant i es genera un resultat molt satisfactori que el primer dia semblava pràcticament impossible.

Per a mi aquest és el meu moment preferit del curs. És una espècie d’audició privada, només per a nosaltres, per gaudir-ne sense nervis i encara amb la sorpresa del que hem estat capaços de construir tots plegats.

I després arriba el dia del concert, al Convent o a altres indrets de Mallorca. És una jornada de nervis, de llargues esperes, de companyonia, de responsabilitat, de donar-ho tot i de vetllar les reaccions del públic, generalment amable, complaent i agraït per la bona estona que els feim passar. També és un moment per gaudir, per somriure i deixar-se anar, perquè aquest dia ja hem assolit la seguretat necessària com a grup i el repertori està prou consolidat.

El grup de Whatsapp de la coral bull avui capvespre. Hi ha dolor. Avui no és un bon dia. I, a més, no sabem quan ens podrem tornar ajuntar per agombolar na Katia i també per treballar noves o velles partitures per gaudir plegats d’aquest procés immensament satisfactori que és l’aprenentatge musical. Serà amb l’absència de na Maria Bel, però en honor seu.