Diari digital de la comarca de Sóller
Dijous, 4 de juny de 2020   |   16:25
 
Enquesta  
Haurien d’obrir ja les instal.lacions esportives de Sóller, tal i com permet la normativa?


No
 
La frontera entre Fornalutx i Sóller.
18/05/2020 | 20:19
Diari d'un confinament: 65.- Les fronteres
Gabriel Mercè

Aquests dies és molt interessant analitzar l’actitud que ha tengut i l’estratègia que ha seguit cadascun dels països del món davant la pandèmia del coronavirus i els resultats que està obtenint. Es tracta sovint d’experiments que acaben tenint un punt macabre on qui guanya és qui ha aconseguit menys malalts i menys morts, però també qui ha experimentat una menor afectació de l’economia pròpia.

Dins del nostre país també ara mateix es produeixen desescalades diferents en un terreny de joc molt desigual. La mobilitat, l’edat de les persones, la densitat de població, la irrupció del bitxo o no a les residències d’ancians i cent i pico més de paràmetres són importants per tenir un índex exitós o per perpetrar autèntics desastres.

I viure en un lloc o en un altre s’ha convertit en un factor de risc o en una sort, tant per a la salut pròpia com pel que en podríem dir qualitat de vida: ara mateix hi ha grans diferències entre un resident a Barcelona i un de Formentera, indrets que es troben en fases molt diferents.

Aquestes diferències a vegades es produeixen entre municipis veïns pel simple fet de pertànyer a països o a províncies diferents. A mi sempre m’han atret els terrenys fronterers, en part per la seva absurditat. Amb els meus fills a vegades anam a caminar i jugam a tenir una cama dins Fornalutx i l’altra dins Sóller. Com si això significàs alguna cosa.

Però aquests dies sí. Estar en un determinat cantó de la línia, pertànyer a un grup o a un altre, pot significar diferències avui sí molt importants.

L’estiu passat amb la família vàrem estar en un d’aquests racons fronterers absurds, la Cerdanya, una gran i meravellosa vall pirinenca que antany va formar una veritable unitat però que des del segle XVII, en virtut d’un tractat que firmaren els reis dels dos països implicats, evidentment sense consultar ningú, està xapada en dues. La frontera està avui molt suavitzada pels tractats de la Unió Europea, però no fa massa anys era difícil de franquejar.

Al menys a Sóller, per sortir del municipi (amb l’excepció del cas fornalutxenc, és clar), s’han de travessar muntanyes, i per partir de Mallorca s’ha de creuar la mar. Però a la Cerdanya i a moltes altres fronteres imposades la separació entre les persones és una simple línia dibuixada en un mapa, totalment artificial, únicament política.

Amb el temps cada cantó es distancia i tot acaba essent diferent: l’idioma, la moneda, el sistema polític, l’economia, els dies festius, les companyies telefòniques, la gastronomia, la sanitat, la televisió i els mitjans de comunicació.

Les fronteres ens classifiquen i serveixen per organitzar-nos, però també creen unes segmentacions que veig odioses. En el món del periodisme això és molt clar. Si es produeix, per posar un cas, un atemptat dins de les nostres fronteres, la cobertura informativa serà espectacular, amb portades, pàgines especials, programació diferenciada, anàlisis i tot el que faci falta. Si succeeix en un país de la Unió Europea, com França o el Regne Unit, l’atenció dels mitjans de comunicació serà bastant similar, amb moltes mostres de solidaritat, i el mateix passa si el protagonista són els Estats Units.

Ara bé, si els morts són a l’Àfrica, a Àsia, a Sud-Amèrica o a països que sempre surten als mitjans perquè estan en conflicte permanent, l’atenció informativa serà pràcticament nul·la. I, curiosament, de països que tenim aquí a la vora com Algèria, Tuníssia o Marroc, tan propers de nosaltres com Madrid o Galícia, no ens arriba pràcticament res. I això és perquè no ens interessa.

I és que vivim en un món en el qual els nostres companys de viatge, els nostres veïnats del globus terraqui, ens importen d’una manera molt diferent segons de quin país siguin. Ja es poden enfonsar vaixells carregats d’immigrants a la Mediterrània occidental, que als ajuntaments mallorquins no hi haurà cap minut de silenci ni cap bandera abaixada. Ja es poden produir atemptats amb 200 morts a Iraq o a Sri Lanka que no apareixeran a les portades dels diaris, ni ningú no es canviarà la fotografia del perfil de Facebook.

Amb l’actual pandèmia passa alguna cosa similar. Itàlia, Alemanya, el Regne Unit, França, Suècia, els Estats Units tenen molta presència a les cròniques periodístiques, però m’ha costat molt trobar-ne de l’Àfrica, per exemple. Però al final ho he aconseguit i me n’he de refiar. El nostre continent veí se n’està sortint prou bé de l’atac del bitxo, en part perquè estan més acostumats que els occidentals a aquest tipus de crisi i varen actuar abans, en part perquè registren una menor mobilitat, però també perquè no tenen tanta població envellida, que és la que més pateix els efectes d’aquesta cruel pandèmia.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a