Diari digital de la comarca de Sóller
Dijous, 4 de juny de 2020   |   17:06
 
Enquesta  
Haurien d’obrir ja les instal.lacions esportives de Sóller, tal i com permet la normativa?


No
 
La badia del Port de Sóller.
22/05/2020 | 20:54
Diari d'un confinament: 69.- El Port i Palma
Gabriel Mercè

Avui he vist que la Policia Local d’un poble de Mallorca recordava amb una nota breu a les xarxes socials que el vehicle particular només s’ha d’agafar per a desplaçaments justificats i no per anar a passejar. Tenc la impressió que molta gent ja es troba totalment desconfinada des del dia que varen permetre anar al bar o fer visites a parents i amics, però també sé de molta altra que es mou bastant menys del que el procés de desescalada li permet.

Jo calcul que fa més de 75 dies que no he sortit del meu redolet. De fet només mitja dotzena de vegades he traspassat lleument el meu quilòmetre de radi. M’hauria de remuntar a alguna època de la meva infantesa, evidentment no documentada, per trobar una temporada tan llarga sense arribar al Port o a Palma, dues rutes molt recurrents a la meva vida.

El Port el relacion inevitablement amb esbarjo i diversió. A ca nostra el primer cotxe que vàrem tenir va ser el meu R5, als vint o vint-i-un anys, o sigui que de petit ma mare ens duia a la meva germana i a mi a nedar en tramvia i quasi sempre al Mónaco. Mon pare no va anar mai d’aigua de mar i el record només algunes vegades en remull, com a màxim amb l’aigua pels genolls.

Record també els vidrets de colorins mesclats amb les pedretes que pavimentaven aquella vorera de la mar, el meu salvavides vermell, també el tremolar de fred en sortir de l’aigua, les molestes morques, el pa amb paté per prendre forces després de nedar i que quan el tramvia baixava donava temps a replegar, berenar i partir per arribar amb temps suficient a la parada de sa Torre.

Més endavant el Port va representar per a mi nedades amb els cosins, el descobriment de la platja Artificial, Can Pipeta, el matalàs inflable, les baixades en bicicleta i la nit. Els sopars amb els amics a les pizzeries, tornar tard a casa, música, ball, festejar. I avui segueix essent lloc d’oci, amb l’Infante Lois com a lloc obert on els nins han après a anar en bicicleta, les caminades al llarg de la badia, els soparets i els gelats, els horabaixes de mar, l’excursió a la Torre Picada.

Record els centenars de vegades que vaig recórrer la primera línia del Port amb el cotxe per anar a girar damunt el moll, una volta ara impossible però que era imprescindible aleshores per a molts sollerics.

I el pol oposat és Palma i el viatge en tren. Record quasi amb temor el renouer, combinat amb l’olor d’humitat i l’efecte mirall de les finestres, en passar pel túnel Llarg essent nin, i el dia que amb mon pare anàrem al darrer vagó i em va demostrar que la galeria és convexa perquè el foradí de la boca es va fent petit i més petit fins que desapareix de la vista.

Record les tornades a l’hivern, quan mon pare comprava l’Última Hora Segunda Edición i un TBO per a mi, amb una fosca negra que convertia el trajecte en un gran avorriment per la manca de la vista exterior. O aquella ocasió que vàrem agafar el primer tren que partia a les set menys quart per anar-me a fer unes anàlisis i pel camí em va sorprendre l’alba, un sol enorme i vermellós que es va despertar devers Bunyola i que jo mai no havia vist encara sobre l’horitzó de la planura.

O, ja més gran, que enganxava per tornar un tren especial de turistes i quan parava al mirador del Pujol d’en Banya agafava caminet per avall per fer més via a arribar a casa.

En la meva època d’estudiant el vaig utilitzar molt al tren i només una vegada el vaig perdre. Va ser anar fins a Can Repic, fer autostop, i el primer cotxe que va passar es va aturar. Aquell dia vaig arribar fins i tot abans del que necessitava. També vaig anar molt amb l’autobús que volta per Deià i Valldemossa i et deixava al Campus.

Era tot un espectacle transitar per una carretera que encara no havien eixamplat, generalment amb molts turistes que arribaven a aplaudir quan el conductor havia de realitzar una maniobra complicada. Una vegada fins i tot es va produir una brega al passadís generada per si una finestra havia d’estar oberta o tancada.

I moltes vegades vaig partir cap a Palma de matinada amb el meu amic Jaume, amb el camió que usava per transportar gasoil, i també amb alguns professors, en Toni i en Tomeu, o amb alumnes companys com en Ramon, na Tere, en Pere, n’Eugènia, n’Antònia, na Catina i altres, i ens repartíem solidàriament les despeses de la benzina. Ah, i tot això sense el túnel, clar!



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a