Avui hem sembrat a l’hort. De moment tomatigueres de distintes races, lletugues i carabassoneres, i la setmana que ve pebrers, alberginieres i alguna coseta més. Ja que hi som... Sí, al final m’he decidit a sembrar perquè pens que ens espera un estiu amb més temps. També hi va tenir a veure que na Maria Ignàsia em digués que me regalaria tomatigueres d’un planter fet seu. Gràcies Maria!

Vaig anar a cercar-les justament a l’hora de la passejada dels majors -no podia en un altre moment- i vaig comprovar que realment hi ha moltes persones que fan ús d’aquesta franja, com jo mateix utilitz la dels nins. Gairebé tots duen posada la mascareta i bé que fan, però aquesta peça arribarà a ser encara molt més incòmoda a l’estiu per la calor, si no ho és ja ara. Els majors es comencen a queixar dels horaris que els han tocat per sortir, que ara ja són franges caloroses.

Amb la meva germana i la seva família hem aconseguit netejar tot l’hort de males herbes i hi ha una llaurada general en procés. Avui dematí l’herba que vàrem aconseguir segar ja era prou seca i amb en Damià ens hem disposat a cremar-la, una activitat que sempre evit al màxim per no perjudicar ningú, però és que n’hi havia moltíssima.

Fer foc és tot una aventura. Me n’he duit mistos de ca nostra i el diari d’ahir. Hi havia munts d’herba escampats per diferents punts del terreny. El meu fill ha estat l’encarregat d’apagar les petites fogueres quan ja només produïen fum i no foc, i ha quedat negre de mascara, xop d’aigua i brut de fang, però ha gaudit moltíssim del moment i crec que ha estat per a ell l’esdeveniment més emocionant dels darrers setanta dies.

I a mi m’ha alegrat rebre a l’hort la visita de ma mare i la seva germana, que ara cada dematí recobren vida, forma física i normalitat en anar juntes a passejar. Fins no fa molt ma mare era l’encarregada de mantenir en estat impol·lut el caminal de l’hort, ara habitualment envaït per la vegetació, i sempre que ve s’hi fixa i em renya perquè evidentment no estic a la seva alçada.

Com ha fet tantíssima gent durant aquest confinament, a mi avui capvespre ha tocat plantar. I a partir d’ara ja estam fermats a anar-hi dia sí, dia no, a regar, fer l’herba, posar les canyes, enfilar i vetllar pacientment que tot estigui correcte perquè les hortalisses acabin fruitant i pugui fer la coca de trempó que el meu fill Joan adora. Som una mica trasto amb l’horticultura, però enguany em faig el propòsit d’intentar tenir uns productes suficientment presentables i comestibles.

He acabat de llaurar en profunditat el terreny i he llevat les impureses. He fet un solc per on correrà l’aigua de rec i a banda i banda, amb l’ajuda d’una xapeta, ens hem tornat amb en Damià per anar sembrant les petites plantetes que, amb l’ajuda del sol, l’aigua de la font de s’Olla, l’adob i el temps i el sol aniran agafant altura, maduresa, trauran flor i després fruit.

Per sort tenc un bon canyar i corda, i d’aquí a unes setmanes podré fer d’enginyer i crear aquella estructura típica que necessiten les plantes d’enfilar. Hauré de comprar sofre i esper no haver d’usar química per repel·lir atacs de caragols o insectes indesitjats. Hem comptat 36 tomatigueres, sis lletugues i tres carabassoneres. Jo te fic i Déu t’aferr.