Diari digital de la comarca de Sóller
Dimarts, 14 de juliol de 2020   |   12:03
 
Enquesta  
T’agrada el projecte de peatonalitzar la Gran Via i crear un vial peatonal per accedir fins a l’aparcament públic de Cetre?


No
 
La portada del primer número de
26/05/2020 | 21:00
Diari d'un confinament: 73.- Avui fa trenta-un anys
Gabriel Mercè

Assegut davant la pantalla de l’ordinador sent en Paco que, a través l’algun programa de comunicació del portàtil, fa la classe de trompeta de cada dimarts des de l’Horta a en Damià. Sent escales i estudis executats amb virtuosisme que m’arriben a les orelles amb un so metàl·lic que ja tenc acostumat, mentre que a continuació l’alumne fa la imitació que sent amb molta més nitidesa i proximitat, en algun cas amb dubtes, en d’altres amb suficient mestria.

Escales majors i menors. Notes lligades i picades. Forte i piano. Alguna surt a la primera, mentre que d’altres s’han de repetir. Repetir i repetir. Aprendre a tocar un instrument, aprendre música en general, és repetir mil vegades, estampar-se contra la paret i anar da capo per evitar caure altra vegada en l’error i anar agafant seguretat. Cal una paciència infinita.

Des de la sala m’arriba el renou estrident dels dibuixos animats a la televisió, que entretenen en Joan i na Sara. Es fan les cinc i en Joan té cita amb na Catalina: classe de llenguatge musical. Les dues lliçons es solapen i he de posar enmig el meu telèfon mòbil perquè tots dos puguin estar connectats, un allunyat de l’altre, evidentment. Es tanca al quarto i ja no sent res.

Na Sara juga. Més prest hem fet junts algunes feines que na Paca havia previst per avui, tot i que no he aconseguit que les acabi totes. A mi em falta paciència per substituir o apuntalar el paper dels docents durant el pas d’aquesta pandèmia. Voldria fer els exercicis de totes les assignatures un darrere l’altre i sortir-ne aviat, però els alumnes de set anys no van de presses, necessiten temps, descansos, contar-te un acudit entre línia i línia, caure de la cadira un parell de vegades, beure un tassó d’aigua i entre i entre recordar algunes anècdotes que res tenen a veure ni amb la lliçó del dia ni tampoc amb l’escola.

He de dir que la cadira d’oficina, amb rodetes i possibilitat de fer voltes, tampoc no hi ajuda massa. Ara bé, quan agafam la directa aprofit per fer-li fer els exercicis del dia i també els de les pàgines següents i és un deliciós veure-la aprendre i avançar quan està concentrada.

Som a final de maig i la calor és la pròpia de mitjan juny. Els mestres coneixen bé aquest clima en el que concentrar-se ja costa. A ca nostra tenc la mateixa sensació de recta final de curs, tot i que la rutina es troba perfectament consolidada i l’ambient escolar regna a la casa. Un final de curs, això sí, del tot inusual.

El curs més diferent a la resta que vaig patir jo, salvant les diferències, va ser el de COU, quan a l’Institut de Sóller del Racó d’en Vives hi varen faltar aules i es varen habilitar un parell de sales del vell edifici de les Escolàpies perquè el COU de ciències i el meu de lletres hi poguéssim seguir les classes. Va ser aquell any quan un 26 de maig, tal dia com avui de fa 31 anys, va néixer el setmanari “Veu de Sóller”.

Jo havia pres part en alguna de les reunions prèvies al seu naixement. En record una a una de les sales del Defensora on es varen presentar diferents propostes per al nom de la nova publicació, i també moltes converses amb en Jaume, que precisament era conserge a l’Institut i aquell curs el destinaren a les Escolàpies. Mira per on.

Ara mateix he obert el tom corresponent a 1989 per consultar el número 1, on a la pàgina 3 hi ha el meu primer article publicat al setmanari: “L’Escola de Música de Can Dulce podria ser municipal”. No ho va arribar a ser mai, però l’aprenentatge musical continua avui rodejant-me i l’Escola de Música continua essent notícia aquests dies.

També l’escriptura periodística m’ha resseguit durant aquests anys, amb alegries però també amb disgusts. Com la vida mateixa. Ara amb la sensació d’estar descrivint un moment històric, però també un canvi de cicle que desconec on ens conduirà. Número a número, setmana a setmana, ho anirem veient.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a