Tenc la sensació aquests dies de viatjar a velocitat de creuer cap a la normalitat. Veig que la gran majoria de botigues del meu voltant estan actives i despatxen la clientela, que els bars i els restaurants lluiten per mantenir oberts els portals i oferir la màxima familiaritat possible als parroquians, que m’arriben convocatòries per als primers actes culturals i que en aquest ambient primaveral es respira positivitat i dades força optimistes pel que fa a la curació de malalts i a la baixa incidència dels contagis.

En haver acabat les setmanes de reclusió total molta gent mostra la seva millor cara després d’haver anat a dinar a un restaurant, d’haver-se remullat a la mar, d’haver-se retrobat amb els parents o els amics. Són molts els que ja han passat per la perruqueria o per l’esteticista, que s’han comprat roba nova o que n’han adquirit per als fills que durant aquest temps han canviat de talla.

L’altre vespre, quan tancava les persianes de davant, vaig sentir un remor animat de gent que sopava al jardí aprofitant la relaxació de les normes i la bona temperatura nocturna, i em vaig alegrar, imaginant-me retrobaments i alegria. Ve un client a la redacció interessant-se per organitzar concerts a la fresca al seu bar i veig que l’Orquestra Simfònica ha programat actuacions a Campanet, Pollença i sa Pobla per aquest mateix cap de setmana.

Veig hotels que anuncien el seu retorn, ofertes de viatges dins la comunitat autònoma, insistència de les autoritats balears per desescalar a major velocitat i ganes que els turistes tornin, però que ho facin havent passat abans per anàlisis suficients per evitar que el bitxo torni passejar-se lliurement per aquí.

I des del sector comercial m’arriben cares de satisfacció per la bona resposta dels sollerics. Aquelles consignes de “quan acabem tot això ves al teu comerç veí”, “compra producte local”, “passa les teves vacances a les Illes Balears”, entre d’altres, sembla que per ara donen l’efecte desitjat i que ha proliferat una consciència que fins ara no era massa generalitzada.

Això sí, no hi ha cap turista pel carrer i ja van alguns mesos sense ells. La caixa serà molt minsa enguany, probablement amb pèrdues i tot, però ara mateix el que traspua el sector és optimisme i ganes de treballar i construir un demà mínimament acceptable. La mateixa responsabilitat que Sóller va lluir quan tocava no sortir al carrer la demostra ara aixecant la barrera cada dematí i fent girar la roda, comprant aquí mateix i somrient.

Aquest bon humor és probablement façana. Molts són els que passen pena per l’avui i també pel proper hivern, que es farà molt difícil de passar. Però no hi ha més remei que fer el cap viu, no rendir-se i fer bona cara. No fer-ho seria la pitjor elecció.

La mascareta, els dos metres de distància, els aforaments màxims, la desinfecció i altres normes que no sé valorar si són exagerades o no, donen un munt de problemes a tots els sectors. Costos afegits que s’han d’agafar amb esportivitat i amb l’esperança que són garantia de salut i també que aniran desapareixent amb el temps.

Mentre tant, d’altres esferes m’arriben discussions estèrils, enfrontaments i política de la bruta. Gir la cara perquè preferesc no veure-ho. Són els que han optat per fer mala cara, per interrompre el cirurgià enmig de l’operació a cor obert. Cada cosa a son temps. L’exemple en qui vull emmirarllar-me no surt per la tele, sinó que el tenc aquí al costat.

De l’altra costat ja baixa la dèria per anar cada dia a caminar o fer esport, ja ha desaparegut del mapa la cita de les vuit del vespre per aplaudir i tocar la trompeta, els municipals no han tornat a passar amb els cotxes i les sirenes, i el rebost no és ara objecte d’inspeccions contínues, malgrat que les incursions als establiments alimentaris són objecte de càlculs mil·limètrics per evitar haver-hi d’acudir massa vegades.

Avui, per primera vegada i emparats per la legalitat vigent, hem sortit tots cinc a passejar en un horabaixa que s’allarga a passes agegantades per la proximitat de Sant Joan i de l’estació de l’estiu. Una nova conquesta que em deixa també cara de felicitat, però de la sincera.