Quan els meus fills eren bastant més petits que ara, quasi cada vespre m’asseia en un petit tamboret situat enmig dels seus llitets i m’anava inventant contes sobre gegants, animalons del bosc o nins com ells fins que, si hi havia sort, algun d’ells s’adormia possiblement viatjant dins d’aquell relat. En Joan ho feia sempre aviat i en Damià solia precisar d’una segona història que, per norma, era a la carta: ell em proporcionava uns personatges i una situació inicial que jo havia d’anar desenvolupant a la meva manera.

Na Sara, la petita, ha tengut sempre un adormir-se difícil i amb ella els contes no han servit mai per aquesta funció balsàmica. I des que els vàrem separar en quartos diferents i varen anar tornant més grandets la meva funció rondallística fa finir.

Un conte que un dia va sorgir espontàniament els va agradar molt i me l’anaven demanant un dia rere l’altre. Aquesta petita història es va anar consolidant i ha quedat com a institució a ca nostra. És el conte del tren i el tramvia, i diu així:

Cada vespre, quan el tren i el tramvia havien acabat les seves feines, es retiraven a les cotxeres de l’Estació de Sóller i quan no quedava ningú en tot el recinte començaven a parlar de les seves coses durant una bona estona, abans d’adormir-se.

El tren solia explicar quantes vegades havia anat a Palma al llarg d’aquell dia, qui havia duit i si s’havien produït canvis en algun punt del trajecte. El tramvia escoltava embadalit les escenes que el tren li explicava dels olivars, dels ametllerars de Bunyola, dels carrers de Palma plens de trànsit, edificis alts i gent, molta gent. I el tren escoltava les descripcions que en feia el tramvia dels carrers de Sóller i de la mar, dels vaixells del Port i de la gent que pujava i baixava amb ell per anar a nedar.

Aquelles confidències, contades centenars de vegades, servien per augmentar la curiositat de cadascun per conèixer un dia el món de l’altre. El tramvia tenia un gran desig per alguna vegada arribar fins a Palma a través del túnel de la Serra d’Alfàbia, i el tren de recórrer els pocs quilòmetres que li faltaven per arribar a la mar.

Fins que un dia es varen decidir a rompre la norma establerta: el tren acompanyaria el tramvia fins al Port i el tramvia aniria a Palma. Estava decidit! Només faltava posar la data. I no va passar molt de temps fins que varen trobar un buit a les seves agendes.

La nit anterior ho varen repassar tot. El tren s’havia d’enganxar al tramvia i deixar-se anar. El va advertir que havien de passar pel mig de carrers i que havien d’anar molt poc a poc. Simplement havien de seguir la via, res més.

I va arribar el dia assenyalat. Tots dos varen sortir de la cotxera i es varen col·locar sobre la mateixa via: el tramvia davant i l’automotor del tren al darrere, i varen començar a fer camí per sortir del recinte. Davant les portes de l’estació es varen aturar i els passatgers es varen repartir entre les dues unitats, molt sorpresos en veure com una màquina de tren enfilava cap al Port.

Amb els seients pràcticament plens, l’inusual comboi va enfilar la baixada del Born, on la gent va sortir dels bars per veure passar l’estranya combinació. A la Plaça el tren va quedar gratament sorprès per la quantitat de persones que s’hi havien congregat per veure aquell espectacle i que fins i tot corrien al seu costat aprofitant que circulaven a molt baixa velocitat.

Seguiren pel Mercat, el parc de Sa Calatrava, on hi havia tot de nins que els saludaven cridant, el pont de ferro sobre el torrent Major, l’Horta i la rotonda del Monument, on els cotxes aturats al semàfor varen fer sonar les seves botzines per fer festa. Per la carretera del Port uns ciclistes els varen seguir tot el camí i en arribar al Port la visió de la mar es va fer realitat per al tren, que només en somnis havia imaginat aquell mirall d’aigua.

Tramvia i tren xiularen a l’altura de sa Torre i tots els banyistes es varen girar per contemplar l’espectacle. El tren es va fixar en les embarcacions que suraven dins la mar i no entenia com ho podien aconseguir, tan feixuc com sempre s’havia sentit ell, i va poder captar l’olor de la saladina, l’embat, el cruixir de l’arena davall les rodes de ferro i els crits d’alegria dels infants. Es sentia molt satisfet d’haver pogut assolir aquell somni i no parava d’agrair-li-ho al seu company tramvia i de saludar la gent amb el seu xiulet.

A la nit tots dos estaven cansats i emocionadíssims i varen començar a planejar l’anada a Palma. Haurien d’esperar una setmana perquè el tramvia tenia molts viatges compromesos aquells dies.

(Continuarà demà)