Definitivament ja m’he perdut amb les fases de la desescalada, sobretot perquè hores d’ara hi ha mesures que es van incorporant que no m’afecten personalment i perquè després d’aquelles setmanes de confinament absolut el que tenim ara em sembla xauxa.

Aquest cap de setmana m’ha vengut al cap aquell vídeo d’una estampida de gallines que presagiava el que ocorreria el dia que ens deixessin sortir. Aquests darrers dies han estat molt ben aprofitats per moltíssima gent i ha ocorregut una mica aquella imatge: dinars, excursions, voltes per Mallorca, sortides en barca, bars, restaurants, visites, platja. Tot això amb majors o menors precaucions, amb mascareta i distància o amb relaxament total, depenent de cadascú.

Així com hi va haver una època en la qual totes les limitacions m’ofegaven, fins i tot trobava que poder passejar amb els nins només una hora era massa poc, ara mateix me van balderes. Podria anar a la platja i no hi he anat, podria anar a un bar o un restaurant i no ho he fet encara, tampoc no he organitzat excursions per altres municipis i no he assistit a actes culturals.

Hi ha dies que pràcticament no surt. Veig amb molt bons ulls la gent que sí que ho fa i que ho fa amb assiduïtat. Perfecte! Però jo ja tampoc no era massa sortidor abans de la irrupció del bitxo i aquest cap de setmana amb una incursió a l’hort per collir els albercocs i regar les tomatigueres, una altra a caminar pels Monts Reials i una anada a Manacor a visitar els sogres ja he tengut l’agenda suficientment plena.

Sí que m’ofega, en canvi, i molt, la mascareta. També el fet que els nins no puguin anar a escola, a fer esport, a les classes de música o que no puguin sortir tots sols a comprar el pa, per exemple. M’ofega que quan ens trobam amb els majors de la nostra família haguem d’estar permanentment en alerta perquè es respectin les distàncies, o també quan s’ajunten un parell de nins i han de modificar el seu sistema de joc per mantenir-se suficientment allunyats.

M’ofega anar a comprar, entrar dins un recinte tancat, les coes al carrer, les renúncies, els treballs escolars dels nins, la seva crispació en alguns moments d’aquest turment. Una vegada més repetesc que ells són un col·lectiu encara poc desconfinat, allunyat del seu ritme escolar i extraescolar i de les seves amistats. Anar a la platja i a passejar no compensa el que varen perdre fa vuitanta dies i encara no han recuperat.

I m’ofega també la televisió, l’horitzó que se’ns presenta, la baixesa política, l’estupidesa humana, els que ho saben tot i els que se’n foten de tot, els rebrots, els que encara emmalalteixen i els que moren, i els que estan sense feina i no saben quan la recuperaran, els que han fet fallida, els que se n’aprofiten.

Perd l’esperança en aquella frase: “Quan sortirem trobarem un món millor”. Aquests són els dies per intentar construir aquell món millor inspirat en els beneficis que ens va dur aquell confinament més dur: ser més bons veïnats, protegir el medi ambient, tenir unes ciutats més humanes, ser més sostenibles, posar els majors i els nins en el centre de la societat. Eren aquests els propòsits?

Però ja no en sent parlar de tots aquests somnis, altra vegada pendents de malbaratar i, molts d’altres, en arribar a final de mes.

Mai en tot aquest temps no he tengut la claustrofòbia de trobar-me confinat en una illa i sense poder-ne sortir ni per mar, ni per aire. Els mallorquins de soca-rel no tenim la sensació de viure rodejats d’aigua perquè li tenim els límits molt apamats i el territori ens és suficient. De fet, n’hi ha molts que en desconeixem moltes zones i que podem passar molt de temps sense travessar-la a l’illa.

Record a les primeries de poder veure TV3 al televisor de ca nostra que per referir-se a les Balears ho feien com “les illes”, i ho trobava tan malsonant. També tenc algun amic de la península que es refereix a Mallorca com “la isla”, però això aquí no ho deim.

Entenc, emperò, que hi hagi gent acostumada a viatjar molt, o que té família a fora, o que no és nat aquí, que el confinament illenc sí que se li faci costa amunt i que l’hagi patit molt durant tot aquest temps. Jo n’estic vacunat.

Record quan abans de l’11 de setembre de 2001 pujar a un avió per sortir de Mallorca era un tràmit facilíssim i com alguns anys abans ni tan sols et demanaven el DNI i podies emprar el passatge d’una altra persona. Després varen arribar controls i més controls, coes i esperes, i ara que parlen de posar altra vegada en marxa els motors dels avions no només em farà vessa sortir de ca nostra, sinó també trepitjar l’aeroport.