Dia 117. No en sortim. L’anunci que a partir de dilluns haurem de circular sí o sí pel carrer, durant una llarga temporada, amb la mascareta tapant-nos bona part de la cara no em fa cap gràcia. Aquest confinament facial és dramàtic, tant per la incomoditat que suposa com pel fet que a cada instant se’ns recorda que ens trobam en situació de pandèmia, en situació d’alarma ara no oficial.

Evidentment que, una vegada més, acataré allò que marquen les autoritats sanitàries pel nostre bé i disculparé sense retrets els successius canvis de criteri pel que fa a l’ús d’aquest element. Això sí, seguiré remarcant que en un espai rural alliberat de saturacions humanes fa riure que un es passegi amb la cara tapada sense cap acumulació de gent al voltant.

Tampoc no em fa gràcia que al nostre poble s’hagi detectat un nou cas, precisament moltes setmanes després de l’allau inicial de deu casos. Mal senyal.

I és que des de la fi de l’Estat d’Alarma s’ha produït un relaxament de totes aquelles normes que vàrem haver d’aprendre rapidíssimament i a la força aquell ja llunyà 15 de març, i també després, quan vàrem començar a guaitar al carrer quan acabà la temporada de romandre clausurats a ca nostra. Vaig ser tardà, però durant aquest nou procés ja he anat diverses vegades a un bar, he participat en alguns dinars familiars, he anat a la platja -una vegada a Alconàsser, que feia més d’una dècada que no trepitjava-, els meus fills de campament, he tornat a Palma i he visitat alguns parents i amics als seus domicilis.

Anar a comprar ja no és aquella aventura de les primeres vegades on era impossible controlar-ho tot, en arribar a casa els objectes ja no es desinfecten com abans i les distàncies al carrer amb la resta de la gent s’ha reduït substancialment. Les primeres vegades els dos metres es convertien ben bé en tres o quatre.

Fins ara es veia gent amb la mascareta posada, a Sóller, sense ser majoria. La gent d’edat era la més respectuosa, tot i que es segueixen veient usuaris amb el nas a fora i d’altres que l’utilitzen fins i tot quan van sols dins el seu cotxe. No sé de qui deuen tenir por a contagiar-se.

Aquests propers dies es produirà el canvi radical amb l’esperança que serveixi per evitar aquests rebrots punyeteros que ens recorden que res no ha acabat i per donar bona imatge davant els mercats emissors de turisme, que probablement és la veritable motivació de les autoritats balears a l’hora d’aprovar aquesta nova mesura dràstica. Ah, i amb el desig que la mesura es pugui revertir ben aviat, clar!

Es tracta d’actuar com si l’altri estàs contagiat. O com si ben bé hi estàssim nosaltres. D’això va aquest rollo.

Aquests mesos d’estiu eren abans de la pandèmia propicis per a les festes familiars en acumular-s’hi moltes onomàstiques de renom: Sant Pere, Sant Guillem, Santa Margalida, Sant Jaume, Santa Aina i tants d’altres. En una època en la qual els aniversaris van a l’alça i els sants a la baixa cal recordar que els mallorquins teníem tradicionalment tendència a celebrar únicament els segons, malgrat que enguany molts d’aquests esdeveniments hauran quedat anul·lats.

La tradició marcava que no calia ser convidat per acudir al domicili del que aquell dia feia festa. Les portes estaven obertes per a tothom, de part d’horabaixa.

- Venim a donar-vos els molts d’anys - deia el que arribava.

- Amèn, amén - responia el que aquell dia era homenatjat.

Acte seguit algun dels convidats que estaven asseguts en una cadira, o fins i tot una família completa, havia de dir:

- Nosaltres ja ens n’anàvem - i fer el gest d’aixecar-se.

- No, no us aixequeu per nosaltres - havia de suplicar el que acabava d’arribar.

- És que hem d’anar a una altra banda, que tenim un altre parent que també avui fa festa - es solia dir per acabar la conversa, sovint indicant la identitat de qui era el proper felicitat.

I d’aquesta manera es produïa una rotació natural en la que l’aforament de la casa es trobava permanentment controlat, segurament millor que a qualsevol espai actualment limitat per la normativa sanitària vigent. Ni faltaven ni sobraven cadires.

La berenada solia ser una bacanal de dolç i salat. Coca de trempó, de verdura o de pebres torrats, pa bimbo amb paté o Nocilla per als més petits, ensaïmada, gelat i una copa de xampany. En aquell moment encara no havia fet falta canviar el nom i dir-li cava. A vegades també hi havia tarta.

A ca nostra el congelador mai no va acabar d’anar bé i anàvem a comprar dos o tres pots de gelat just quan arribava el primer convidat i malgrat anar ben alerta de tenir la porta de la gelera sempre tancada a poc a poc aquell deliciós producte s’anava convertint en una massa flonja que perdia la seva substancialitat, però no el seu bon gust.

A ca nostra ja fa temps que va passar a la història aquest sistema tradicional de fer festes. La tertúlia s’allargava i els darrers en venir solien ser els de més confiança, que sovint també quedaven a sopar. Bé, un berenar-sopar.

Era l’època que ni tan sols teníem telèfon i que felicitar pel Facebook o per Whatsapp encara no se li havia passat pel cap a cap inventor. També era l’època en la que la gent entrava i sortia de les cases, amb el portal obert de pinte en ample i sense coronavirus amenaçants que fessin la punyeta a les festes d’estiu.