Amb tan sols 23 anys, Aina Crespí Roig és la tercera artista local que exposa a Can Llimona, en el que és la setena exposició d’aquest casal cultural solleric. Roig estudià Belles Arts a la Universitat de Barcelona (UB) on començà a exposar -de manera col.lectiva- el que eren les seves primeres inquietuds artístiques: en primer lloc amb l’exposició “Dones” que s’exposà tant a la UB com a la població lleidatana de Castell de Concabella en un cicle dedicat a l’escriptor Manuel de Pedrolo; amb “Art + social + tèxtil” -una exposició que tant es podia gaudir físicament com virtual”; i finalment va exposar en una col.lectiva a Vilassar de Mar sota el títol “Genealogies de pell girada”.
En la seva presentació sollerica, Crespí ha participat en vàries ocasions a la Nit de l’Art local -tant a nivell col.lectiu, el 2012, com individualment en les edicions del 2014 i en la d’enguany-; finalment Can llimona és des d’ahir vespre l’espai on es pot gaudir del versàtil món creatiu de la sollerica.
Tímida i discreta, Crespí sedueix amb un ric món interior on casa tradició i modernitat mitjançant unes suggerents creacions que posen de manifest un fort interès envers el món que la rodeja i on subtilment qüestiona actituds i tendències reivindicant un passat que es resisteix a deixar morir, posant de manifest la capacitat de crear un discurs actual emprant materials força tradicionals.

Pregunta.- Com sorgí la idea de “Niar”?
Resposta.- En primer lloc vull dir que a “Niar” s’hi troben diverses creacions i projectes que vaig dur a terme durant els anys que vaig estudiar Belles Arts a Barcelona. Conceptualment es tracta d’una aproximació a l’espai domèstic -tant des d’una perspectiva humana com poètica-. Amb aquesta exposició he tractat de cerca la manera com habitam els espais domèstics i rompre les barreres que separen diferents espais -uns espais tant físics com mentals-. Pretenc posar de relleu com la manera d’habitar privada es troba lligada a la manera d’habitar pública establint una ressonància universal entre aquests dos fets.

P.- Per què escollí exposar a Can Llimona?
R.- De fet no ho vaig escollir jo, foren els artífexs de Can llimona els que em proposaren exposar-hi després d’haver vist la meva obra a la Nit de l’Art. He de dir amb una certa vergonya que desconeixia el que s’hi feia perquè pel fet d’estudiar a fora durant anys, he estat una mica desubicada del que es feia a la vall. He de dir que Can llimona em sembla un espai molt especial; el fet d’estar ubicat en una casa on s’hi fan diverses activitats em semblà, a més, molt adient amb el món conceptual de “Niar”. Les xerrades amb en Thierry -comissari de les exposicions- han estat molt fructíferes i han posat de manifest les influències que compartim i la proximitat dels nostres referents artístics.

P.- Què destacaria de “Niar”?
R.- Es tracta d’una exposició força eclèctica visualment on hi ha treballs en tèxtil, dibuixos amb tècniques mixtes, escultures -en bronze i en fusta...- però molt compacta conceptualment.

P.- Què tenen els teixits que la inspiren a l’hora de crear?
R.- El fet de treballar amb teixits fou el resultat de les experiències obtingudes a l’hora de treballar dues assignatures de la carrera: “Materials tous” i “Nous recobriments i continents en Art”. A través d’aquestes assignatures vaig veure la possibilitat de fer feina “artesanal” -molt important aquest concepte en la meva obR.- amb materials tèxtils. Vaig posar-me a aprendre a cosir, amb l’ajuda de la meva padrina- i vaig començar a experimentar amb les teles i a treballar, a fer coses amb les meves mans -aquest fet em resultà molt atractiu ja que hi ha assignatures a la carrera que pequen d’un excés de teorització i el fet de poder “fer” em resultà molt atractiu-. A més la possibilitat de treballar amb materials orgànics i de poder donar una nova vida a aquests materials -reutilitzar, passà a formar part del meu lèxic habitual- a través de la meva expressió artística em va semblar molt interessant.

P.- Com i on escollí les teles per treballar-hi?
R.- Vaig decidir emprar teles “oblidades”, teles viscudes que quedassin a casa dels meus parents i em vaig decidir per reutilitzar teles provinents de material de la llar -coixineres, llençols, estovalles, cortines...-; per tant, vaig venir a Sóller i vaig fer una cerca i tria d’aquests materials i me’ls vaig emportar cap a Barcelona; realitzant un treball de documentació -curiosament, vaig preferir “teles viscudes!, teles amb salzits... perquè s’adeien perfectament al que volia fer i al discurs que volia bastir-. Un discurs on es posava en discussió el caràcter materialista de la nostra societat i alhora es revaloritzaven actituds com la reutilització.

P.- Emprà teles solleriques per a les seves creacions?
R.- Sí, tot i que no totes; trobava molt interessant que hi hagués teles fetes a Sóller.

P.- On troba la font d’inspiració?
R.- És mal de definir en paraules però el concepte d’”autoetnografia” em va ajudar força. Es tracta de voler explorar on es troben els límits de l’habitatge individual. Vaig voler saber si els límits físics de l’espai domèstic es trobaven en l’espai físic i/o metal; essent la resposta negativa, evidentment. Vaig voler trencar i qüestionar el binomi públic/privat a través d’una mescla d’atavisme i tradició amb conceptes derivats de la meva vivència actual.

P.- Què destacaria de “Niar”?
R.- A “Niar” la gent hi trobarà una manera molt particular d’expressar el que vull explicar. M’agrada parlar de situacions quotidianes d’una manera molt senzilla i potenciar materials “obsolets” per dotar-los de nova vida a través de la meva expressió artística.

P.- Què predomina en la seva obra: dibuix, color, materials...?
R.- Crec que el que més la caracteritza és que no hi ha cap predomini; crec que és una obra harmònica tot i la diversitat de tècniques que he emprat.

P.- Creu que Sóller ha valorat suficientment el seu llegat tèxtil?
R.- Pens que hi ha hagut col.lectius i iniciatives privades que hi han fet feina; però a nivell institucional, no: basta veure les fàbriques que cauen sense fer-hi res. En aquest sentit, ho he de comparar amb la tasca que es fa a Catalunya on es rehabiliten fàbriques com a espais culturals i he de dir que el panorama solleric és desolador. Pel que fa a les teles en si mateixes, crec que la gent no valora suficientment les teles de què disposa; una desvalorització que és general en la nostra societat i predominant en el món que ens envolta on impera el consumisme i la reutilització està en hores baixes. En aquest sentit les meves peces són un homenatge al passat que esper que perduri a través de la meva obra. Dotant de valor a aquestes teles estic transmetent alhora tota una sèrie de valors que fan referència al treball artesanal -al fet usual en generacions passades de reutilitzar i refer- i d’una manera molt especial a la tasca duita a terme per les dones en aquest sentit. M’atreu molt la manera de treballar amb materials per comuns sovint desvaloritzats; trob molt interessant emprar “teles viscudes” per poder cercar la imperfecció on poder llegir la vida.

P.- Essent així, es posicionaria com una artista feminista?
R.- No de manera explícita però sí conceptualment.

P.- Vostè ja ha exposat en diverses ocasions a la Nit de l’Art local, com va rebre el públic la seva obra?
R.- He de dir que em sent estimada i valorada a Sóller. Estudiant a Barcelona, cada vegada que he vengut a la vall i he exposat el que feia he sentit que la gent s’interessava per la meva obra. Tot i el meu caràcter tímid, em costa posar-me de cara al públic però el calor de la gent m’ha fet sentit apreciada i sempre n’he sortit contenta de l’experiència.

P.- Acaba de fer el Màster de Formació del Professorat en l’especialitat d’Educació Artística; com valora que d’any en any es redueixin les hores lectives d’expressió artística?
R.- Pens que és una mesura que vol dir molt de qui la posa en funcionament: el que es pretén és allunyar a les persones a l’hora de tenir criteri propi i per tant esperit crític. No cal dir que em sembla essencial l’expressió artística a les aules per al desenvolupament personal i social de l’alumne. Amb aquesta actitud s’evidencia una manca de sensibilitat i sentiment crític que es fa palesa a l’hora de saber llegir i interpretar les imatges a que estam sotmesos en el dia a dia.

P.- Per acabar l’entrevista, com a resident a Barcelona durant anys com veu els fets que viu Catalunya actualment?
R.- Amb molta tristor i por a la vegada. Crec que tot va molt més enllà del conflicte purament català i que la gent està encegada a posicionar-s’hi a favor o en contra. Voldria que es generàs consciència col.lectiva i social en tots els aspectes i precisament això és el que s’està reprimint. Crec que la situació de Catalunya ens hauria de servir a tots per pensar.