Mateu Cifre Ripoll és un dels darrers representants de la fusteria tradicional a la nostra vall ja que tota la seva vida laboral -un fet força inusual en uns moments de forta mobilitat laboral- la va dur a terme a la fusteria de Can Pere des Molí, primer com a assalariat i finalment com a propietari.
Cifre és un bon conversador i compta amb una memòria prodigiosa que li permet rememorar les peculiaritat d’un ofici amb un fort component artesanal, avui en dia en vies de desaparició per mor de la preeminència de la maquinària en la fusteria del segle XXI.

Pregunta.- Quan sabéreu que el vostre futur professional aniria lligat al món de la fusta?
Resposta.- Fou per casualitat. Vivíem a la barriada de l’Alqueria del Comte on mestre Pere des Molí hi tenia un hort; un dia que estàvem els nins del barri jugant per allà vengué i ens demanà si n’hi hauria cap d’interessat en iniciar-se en el món de la fusteria: jo li vaig respondre que sí, i després d’haver parlat amb mon pare vaig començar a fer de mosso a la seva fusteria, tenia 14 anys. He de dir que no tenia vocació de fuster, però havia de fer feina i vaig aprofitar l’avinentesa de l’oferiment de mestre Pere.

P.- Com foren els inicis?
R.- En aquella època començaves com a mosso -durant tres o quatre anys- i anaves aprenent l’ofici. Record que de tot d’una m’encarregava d’agranar, fer falques, escalfar l’agua cuita... A més de mestre Pere, també hi treballaven Xim “Flor” i Sebastià Socias.

P.- Quantes fusteries hi havia en aquella època?
R.- Vàries i de diferent categoria: Can Tòfol de Ca na Reia, Cas Pallisser -on feien treballs més fins de marqueteria i mobles-, Can Bielet, Can Putxa, Can Marcús i nosaltres -Can Pere des Molí- que es trobava on actualment hi ha la redacció del setmanari “Sóller”. A més de les serreries.

P.- Vàreu fer feina sempre a la mateixa empresa?
R.- Sí, hi vaig treballar tota la meva vida. L’any 1967, mestre Pere es jubilà i vaig passar a ser el mestre; la jubilació de mestre Pere em situà davant la disjuntiva d’agafar el relleu al front de l’empresa o canviar d’ofici. Gràcies a les facilitats que m’oferí i a l’ajuda d’un conco meu de França, finalment vaig fer-me càrrec de l’empresa.

P.- Com era fer feina en una fusteria tradicional?
R.- Molt diferent a les fusteries actuals on les màquines són les protagonistes. Record que tan sols comptàvem amb una “cepilladora” on quadrejàvem les barres i fèiem traus i metxes. Record quan vaig comprar el “sinfí” que vaig haver d’anar-lo a cercar a Manacor. Era una feina molt artesanal.

P.- Quin tipus de fusta empràveu?
R.- La majoria eren de fora -nord vell, avet, sapí- i en alguna ocasió fusta d’aquí com l’alzina. Record que les monges de la Caritat -amb qui vàrem treballar molt- m’oferiren la fusta d’una alzina dolça que hi havia a Los Jardines i me la vaig quedar, tirant-la en un safareig perquè tiràs la verinada i després fos més fàcil de manejar. D’aquesta fusta d’alzina en vaig fer una taula per a la capelleta de La Caritat -que encara hi és- i que vaig regalar a les monges; i també una de semblant per a l’església del Port que costà 25.000 pessetes.

P.- Quina era la feina habitual en una fusteria com la vostra?
R.- Havies de fer una mica de tot: finestres, persianes, portes, canviar panys... Em vaig especialitzar també en fer mobles de cuina de formica; però havies de saber fer una mica de tot... i bé, per conservar la clientela.

P.- Com anà evolucionant la fusteria amb el pas dels anys?
R.- Bàsicament, modernitzant-se i amb el predomini de la nova maquinària. Ara, els fusters treballen amb una bata blanca i pareixen metges... tot funciona a través de màquines i, fins i tot, ordinadors. S’ha perdut el mossatge. Avui en dia molts de fusters van a Manacor -centre neuràlgic del sector a l’illa- a cercar el que hi han comanat. A la nostra època tan sols ens podíem defensar amb les nostres mans i l’enginy. Per això tenc un gran record per a la gent que treballà amb mi -no només mestre PeR.- sinó també en Pere Arbona “Carol” que treballà amb mi durant 25 anys després de quedar sense feina quan tancà Can Bielet; o en Joan “Pauló”. El més trist foren els darrers cinc anys en què vaig treballar jo sol i vaig haver de fer front als fusters que s’havien modernitzat: si ells feien persianes a cent pessetes el metre quadrat jo també els hi havia de fer per poder tirar endavant... davant aquesta situació, vaig decidir jubilar-me.

P.- Què pensàreu quan els vostres fills decidiren no dedicar-se a la fusteria?
R.- Vaig estar content quan em digueren que no els interessava la fusteria -en tenc un que fa feina a l’Ajuntament, un altre amb un mestre d’obres i els bessons són guixaires- perquè sé les penúries per què he hagut de passar per tirar el negoci endavant.

P.- Què tenien les fusteries tradicionals que no tenen les d’avui en dia?
R.- Sense ànims d’ofendre ningú, jo diria que gent més professional, gent que coneixia millor l’ofici. Basta pensar que fer una baldufa era una cosa senzilla, però que te’n sortissin dues d’iguales ja era un altre assumpte; avui en dia, amb les màquines duu més feina fregar una peça que no fer-la.

P.- La vostra fusteria era generalista o teníeu alguna especialitat?
R.- Fèiem de tot, llevat de treballs d’ebenisteria tot i que a vegades vaig fer mobles; record un menjador de roure per a l’amo en Toni de Sa Coma, per exemple.

P.- Què fou el més rar que féreu?
R.- Baüls de mort; si la gent moria de matinada l’amo en Pere venia a despertar-me i ja érem partits a fer el taüt. Una vegada ens comanaren un taüt per a una dona malalta que finalment no morí i haguérem de tenir el taüt a la botiga de la fusteria fins que -passat un any- acabà morint. Els folràvem d’una espècie de cotonet blanc i els guarníem amb creus i anses.

P.- Què és indispensable a l’hora de treballar la fusta?
R.- Tenir-hi gust i no frissar per tal de no esguerrar les peces.

P.- Comptau amb moltes ferides de guerra?
R.- Gràcies a Déu compt amb tots els dits ja que solia anar bastant alerta; però així i tot alguna vegada em vaig ferir sense revestir gaire gravetat.

P.- Què diferencia un moble fet d’un fuster d’un d’una gran multinacional nòrdica?
R.- Un moble fet de fuster et canses de tenir-lo; mentre que un d’una multinacional al cap d’un any el pots canviar o -fins i tot- ja ni el saps muntar ja que són mobles de màrqueting. Abans, un canterano pesava més que tot el parament d’una casa d’avui en dia. La diferència es troba en la qualitat, ni més ni pus.

P.- Com definiríeu la vostra feina en comparació a la dels fusters actuals?
R.- Artesanal.

P.- Què pensau quan sentiu que la gent es queixa de la caristia de la feina de fuster?
R.- Pens que no saben del que parlen. Pel temps que es dedica a fer una peça no es tracta d’una feina cara. Una vegada una persona em digué “Si un fuster té consciència, no farà mai ca seva” i és ben ver.

P.- Si tornàssiu a néixer, tornaríeu a fer de fuster?
R.- Clarament, no.

P.- Per acabar, com veis el futur de les fusteries tradicionals?
R.- Malament, aquest tipus de fusteria ja són història; només sobreviuran les fusteries mecanitzades.