Diari digital de la comarca de Sóller
Divendres, 20 de setembre de 2019   |   12:07
 
Enquesta  
Quina nota poses a l’equip PP-Ciudadanos en els cent dies de govern?

0 - 2‘5
2‘5 - 5
5 - 7‘5
7‘5 - 10
 
Entrevista
22/02/2019 | 09:48
Antoni Vigo:
“L’alumne es sent millor reproduint que innovant”
G.P.

Antoni Vigo Aguiló és un jove solleric que acaba de presentar la seva tesi doctoral en Educació a la Universitat de les Illes Balears sobre “Actituds i educació inclusiva”, on es fa ressò d’algunes de les problemàtiques que es deriven del fet educatiu. Actualment treballa com a docent a l’ONCE. Vigo és diplomat en Magisteri en l’especialitat d’Educació especial i compta en el seu haver amb dos màsters: un en Tractament educatiu de la diversitat; i l’altre, en Educació inclusiva. Bon conversador, Vigo exposa alguns dels temes més rellevants derivats del món educatiu del que dona bones mostres de ser-ne un molt bon coneixedor.

Pregunta.- Pedagògicament parlant, què és més eficaç: la proximitat amb l’alumne o la distància vers el professor?
Resposta.- Sempre és més eficaç la proximitat amb l’alumne: sense la confiança de l’alumne l’aprenentatge és més difícil. El mestre s’ha de situar molt proper als interessos i motivacions de l’alumne.

P.- Per què és tan important la compassió en els docents?
R.- En primer lloc, convé aclarir que quan parlam de compassió en els docents no ens referim a sentiments com “pobre de mi...”, sinó en la compassió que propicia que el mestre es perdoni les possibles errades que pugui fer. Aquest tipus de compassió es dona quan el mestre o docent sent que els seus problemes són també els dels seus companys i és capaç d’estar atent al cent per cent dins l’aula. En aquest sentit, l’autocompassió és important ja que el docent sovint es topa amb molts d’obstacles i dificultats en el seu dia a dia i ha de saber afrontar-los per evitar caure en el desànim i en lloc d’innovar deixar-se caure en la rutina del que s’ha fet durant segles -per posar un exemple: obrir el llibre de text i seguir-lo, en lloc de provar noves tècniques i sistemes d’aprenentatge-.

P.- Un alt percentatge de suspesos en una classe, s’ha d’atribuir al mestre o a l’alumnat?
R.- Per començar, molt del fracàs escolar es deu als continguts que s’exigeixen, uns continguts que venen determinat per l’Estat. Per tant, el primer que s’hauria de fer és debatre sobre si aquests continguts són els que necessiten els nostres alumnes. Cal tenir present que moltes vegades els mestres es veuen obligats per les exigències d’aquests continguts, posem per cas, en els temaris de Selectivitat-. Tot i això, crec que sempre és més responsabilitat del docent i de l’Administració Educativa que no de l’alumnat.

P.- Quin és el millor sistema per motivar els alumnes?
R.- Adaptar el que la societat demana a nivell d’aprenentatge als interessos i motivacions de l’alumne: per exemple, si a un alumne li agrada el rap, es poden treballar altres continguts a través d’aquest interès. No podem oblidar que, finalment, acabam aprenent el que ens agrada.

P.- Un excés de sensibilitat vers l’alumnat pot tenir conseqüències negatives?
R.- S’ha de tenir ben clar que no és el mateix sensibilitat que disciplina. La disciplina sol tenir connotacions negatives del mestre cap a l’alumne però no podem oblidar que fa referència al compliment d’unes normes, tenint molt clar quin és el paper del docent i quin el de l’alumne dins la classe. En canvi, parlam de sensibilitat quan donam a cada alumne la resposta adient tant a les seves necessitats com a les seves motivacions. Per tant, crec que l’equilibri entre ambdós conceptes és l’ideal: es pot aplicar disciplina i ser sensible alhora.

P.- Per tant, cal oblidar la dita que diu “la letra con sangre entra”?
R.- Totalment. La memòria és important en el procés educatiu ja que no tot s’aprèn fent activitats flexibles i obertes, però memoritzar en cap moment ha d’anar relacionat amb sofriment.

P.- Com es troba l’equilibri entre proximitat i respecte?
R.- Tenint ben present que les normes de respecte han de ser clares i que cal respectar-les sempre, per ambdues parts: docent i alumne. Ara bé, la proximitat l’aconseguim entenent quines són les dificultats que té cada alumne i donant una resposta vàlida a aquestes necessitats.

P.- Què ha de predominar en una aula: l’aprenentatge o la motivació?
R.- L’aprenentatge, tenint molt present que l’aprenentatge sense motivació es ralentitza. Per tant, si volem abraçar la qualitat d’aprenentatge que necessiten els nostres alumnes ho hem de fer tenint molt present l’aspecte emocional, sinó no ho aconseguirem.

P.- Un excés d’autoexigència pot acabar frustrant al docent?
R.- Sí, de fet a la nostra tesi s’hi reflecteix exactament aquest concepte perquè hem comparat mestres amb un alt grau d’autoexigència que acabam aplicant tècniques tradicionals o de menys qualitat per un excés de frustració. Si relacionam autoexigència i frustració observam que el resultat és l’aplicació de tècniques d’ensenyament tradicionals i poc innovadores, per la qual cosa cal protegir molt la figura del docent i permetre-li provar tècniques noves amb la possibilitat d’equivocar-se.

P.- Actualment, el nin és el rei de l’aula?
R.- Pel que fa a l’aprenentatge, sí. Tot el que es fa en una aula es fa mirant d’aconseguir el millor de cara a l’aprenentatge de l’alumne; però això no vol dir que l’alumne pugui fer el que vulgui a la classe.

P.- Per què hi ha tan poca pedagogia en els plans universitaris?
R.- Afortunadament cada vegada n’hi ha més, però hem de tenir present que el nostre sistema educatiu ha estat pensat per premiar un alumne reproductiu, aquell que repeteix el que se li mostra. Aquest fet acaba premiant l’alumne que sap més conceptes en detriment de l’alumne que és capaç d’aprendre en situacions noves; per tant, quan traslladam aquesta situació als nivells acadèmics més alts es constata que l’alumne se sent més còmode reproduint que no innovant. Tot i això, anam avançant.

P.- Com està l’ensenyament a Espanya?
R.- Si param atenció a les xifres dels informes internacionals, jo diria que no massa bé. Però pel que afecta al sentiment de canvi educatiu, crec que estam creixent i fent bona feina.

P.- Els plans d’estudi se centren massa en l’assoliment de competències?
R.- Cada vegada menys, la tendència va adreçada a aconseguir alumnes competencials: és a dir, amb alumnes que no comptin exclusivament amb coneixements sinó amb estratègies que els ajudin a resoldre conflictes.

P.- Un bon alumne és reflex d’un bon docent?
R.- És mal de dir perquè a les aules no només hi sol treballar un professor i per tant mai s’acaba de saber del cert de qui és la responsabilitat de l’èxit o el fracàs d’un alumne. Ara bé, sí que hi ha molts d’alumnes brillants que parlen de mestres inspiradors.

P.- Com a pares, som massa exigents amb els docents i massa permissius amb els nostres fills?
R.- L’exigència cap als docents arriba des de molts d’actors socials. Tot i que es posa molta responsabilitat en la tasca docent del mestre, en aquest aspecte crec que l’exigència familiar ve derivada de l’exigència social.

P.- Per què hi ha la sensació que cada vegada és més difícil educar?
R.- Perquè cada vegada el món canvia més aviat i sovint hem d’educar als infants en coses que els adults no hem viscut. Vivim en un món canviant on ja no serveixen receptes inamovibles; ens hem d’estar actualitzant contínuament.

P.- Per acabar l’entrevista: per on passa una bona educació?
R.- Per comptar amb una bona educació se necessita educació emocional -cada persona ha de treballar la gestió de les emocions i la comprensió d’un mateix-, empatia -saber posar-se al lloc dels altres- i adaptació als canvis -no hem de tenir por a les coses noves-.



Anterior Tanca Següent Compartiu-ho a