Joan Braque (Sóller, 1953) és un veïnat de tota la vida del carrer Rullan i Mir. Als 14 anys va començar a treballar dins el món de la construcció. Una feina que li ha durat tota la vida i a la qual va posar punt i final l’any passat.  Amb l’objectiu de seguir estant ocupat, omplir els seus dies i evitar el sofà, Braque va decidir realitzar quadres de façanes rústiques amb material d’obra. Va començar fent proves petites a partir del que havia vist a mercadets i fires. Va ser la seva família la que el va animar a seguir un cop veieren el resultat de les seves obres. Ha realitzat còpies de l’Ajuntament antic de Sóller, del Museu de Sóller i de la plaça de l’església de Deià, entre moltes altres.

Pregunta.- Com descriuria el que fa al seu estudi?
Resposta.- Per a mi és un passatemps, una manera d’omplir hores i dies de la vida quan tens poques coses a fer.

P.- Quines tècniques i materials empra?
R.- Empr els materials simples i primitius: pedra natural i ciment natural. Faig ús de bastant ciment mallorquí. És gairebé com la construcció d’un temps. He de dir que quan en faig, faig un parell de quadres a l’hora perquè s’han d’eixugar i duu temps.

P.- Les teules també les fa vostè?
R.- No. Les teules és una de les coses que compr. Les podria fer, però necessitaria un forn.

P.- També empra pintura?
R.- Sí, per donar color a persianes. Són pintures que es poden trobar a qualsevol drogueria.

P.- I pel que fa a les plantes que es troben als seus quadres?
R.- Hi ha troncs que els faig amb esparreguera seca i els pint. També utilitz una imitació de molsa de color verd.

P.- El material emprat, per tant, li surt econòmic?
R.- Sí. El material és mínim, ridícul. Per exemple, les pedres vaig a vorera de carretera i cerc graveta gastada, la purg i la faig neta. Després amb la màquina de disc la modific depenent d’allò que hagi de fer.

P.- Quantes hores necessita per fer un quadre?
R.- L’únic que vaig mirar exactament quant temps tardava va ser el Museu de Sóller, situat al carrer de Sa Mar. Aquest em va dur més de 300 hores. El museu té dues finestres esbocades de pedra, imagina’t fer-ne la miniatura amb una màquina de disc i amb les mans.

P.- Quins quadres són els que duen més feina?
R.- Aquells que no m’invent. Els que m’invent els faig senzills, vaig a allò fàcil.

P.- Què hauria de fer alguna persona que volgués que li fessis una imitació en miniatura de material d’obra de la seva casa?
R.- Simplement que em dugui una foto de la façana de la seva casa i una mida del portal o d’una finestra.

P.- A qui li poden interessar les seves creacions?
R.- He comprovat durant el temps que he estat al mercat que les meves creacions atreuen a la gent que entenen allò que faig i valora la feina que duu fer aquests quadres. De Sóller hi ha molta gent que ho entén. Era allò que em motivava a anar al mercat, encara que no vengués res. Molta gent mallorquina reconeixia que allò que faig duu una feina i això gairebé m’omplia tant com vendre un quadre.

P.- Fa alguna altra cosa, a més de quadres?
R.- També em vaig dedicar a fer quadres petits on a la part inferior hi col·locava unes claus doblegades, com si fos un clauer.

P.- Fins fa poc tenia una paradeta cada dissabte dematí davant la parròquia de Sant Bartomeu. Per què ja no?
R.- Efectivament, fins fa dos mesos tenia els dissabtes una paradeta. Fa dos Nadals un cunyat meu em va proposar muntar una paradeta al mercadet de Nadal i després em va animar per anar els dissabtes a plaça. Però ara amb el consistori nou em demanen donar-me d’alta d’autònom i també pagar uns doblers per instal·lar-me. Jo no ho vull pagar perquè pràcticament no guany res. És una cosa totalment vocacional.

P.- S’ha plantejat anar a altres mercats de Mallorca?
R.- Sí. Ara en fer més bon temps em posaré a fer-ne un parell. Tenc ganes d’anar a altres mercats. Hi ha aquella dita que diu “ningú és profeta a la seva terra”. És a dir, només per ser de Sóller, un solleric no et comprarà allò que fas, encara que li agradi molt.

P.- El canvi de consistori ha afectat algun altre artesà del poble que tenia una paradeta els dissabtes de mercat?
R.- No. D’artesans només hi era jo els dissabtes. També hi havia Salsa Picant Martínez, el pintor Forteza i francesos amb sabons. La resta eren estrangers.

P.- Com hauria de ser el dissabte de mercat a Sóller?
R.- Està bé així com està. Tal vegada el dia de mercat s’ha de donar més llibertat als artesans que vulguin exposar o vendre els seus productes. Damunt l’Alameda en teoria només hi són els artesans, vull pensar que tots ho són.

P.- Com es troba el panorama de l’artesania al poble?
R.- Crec que hi ha gent artesana, però aquestes persones farien més coses si no tinguessin por al ridícul. Jo mateix, per exemple, no volia sortir els dissabtes. Va ser gràcies a la meva família que em vaig animar.

P.- Què li agrada més fer, a banda de realitzar miniatures de façanes?
R.- Jo em moc dins un cercle tancat. Vaig a caçar tords, a pescar oblades, a cercar esclata-sangs, faig casetes i vaig a caminar. Per dir-ho de qualque manera, allò que faig és omplir la vida de coses barates que no em costen doblers.
P.- Creu que hi ha gent que s’aprofita i ven productes fets a mà quan realment no ho són?
R.- Sí. Hi ha molta gent que compra a fora i ho ven aquí com a producte fet seu. En realitat, crec que els productes que venen sí són artesans, allò que passa és que ho venen com a fet seu quan realment ho han comprat. És artesà, però no fet seu.

P.- Quin és el principal competidor de l’artesania?
R.- Jo crec que no en té. Les coses que jo faig, els quadres d’un pintor o unes arracades ben fetes no tenen competidors.

P.- Creu que la gent valora els productes artesans?
R.- N’hi ha que sí i n’hi ha que no. Alguns miren més el preu que no la feina o la qualitat.

P.- Per acabar, com és una persona que es dedica a fer productes a mà?
R.- Una persona amb paciència. En el meu cas, he tingut coses mitges fetes però per una nerviada les he estampat enterra. Els que fan artesania necessiten molta paciència. Amb tot, he de dir que la meva família em diu que em veia incapaç de tenir-ne tanta.