S’acaba de jubilar després de dedicar gran part de la seva vida al negoci familiar, la Impremta Calatayud, i la trobam encara a l’interior de les seves dependències recopilant tota la paperassa que l’administració li demana per a la tramitació del final de la vida laboral. Rodejada dels seus, el comerç i la petita indústria segueix el seu ritme. En un racó tranquil de la impremta, rodejada de piles de paper, antigues impremtes i maquinària més moderna, algunes taques de tinta de diversos colors i el retrat del seu marit, Salvador Calatayud, mort a destemps fa setze anys, Isabel Vives ens parla del temps passat entre aquestes quatre parets.

Pregunta.- És un negoci dels més antics de Sóller...
Resposta.- El padrí Salvador Calatayud Caldés la va fundar el 1913. Ell havia vengut a Sóller a treballar a la Impremta Marquès i va acabar establint-se pel seu compte aquí prop, a l’altra banda del carrer. Després va passar al seu fill Pep, i després a en Salvador...

R.- I seguirà en mans de la família?
R.- En Salvador va trescar per aquí des de nin, i sempre li va agradar molt aquest món. Nosaltres férem el mateix amb els nostres fills, i sempre s’hi han implicat molt. L’únic que no han continuat és la col.lecció de segells.

P.- Fa molt temps que els vostres fills ja hi treballen.
R.- Fa setze anys que va morir en Salvador, de manera sobtada, i els nins es varen fer càrrec de la impremta. Varen ser temps molts durs. En Salvador ja veia que era el moment de fer la passa de la impremta tradicional tipogràfica al sistema digital d’impressió, però això significava haver d’anar a Palma a formar-se després de la jornada de feina i de família, sense túnel. Al final, foren els meus fills els que ho feren.

P.- Va ser un moment dur.
R.- Sí. A més eren uns anys de crisi, de poca feina, i fins i tot de desconfiança per part d’alguns clients. Per tirar el carro endavant, els meus fills es posaren a fer feina a fora. He d’agrair el suport de Felip Montesinos i Lluïsa Bestard, els nostres empleats, que ens ajudaren molt.

P.- Molta gent us coneix per la feina a la Impremta. Però abans fóreu mestra.
R.- Efectivament. Vaig estudiar Magisteri i als 19 anys ja em trobava fent de mestra a les Escolàpies. Varen ser set anys de feina molt complicada, perquè jo ensenyava les alumnes de Batxillerat que després anaven a examinar-se per lliure a Palma i, és clar, moltes vegades els demanaven justament allò que nosaltres havíem donat menys importància.

P.- Què recordau d’aquella època?
R.- Record que a les alumnes, al principi, als costava tenir-me respecte perquè jo era molt jove i els semblava més una companya que una mestra. Les monges ho arreglaren fent que les nines me diguessin “señorita” i em tractassin d’“usted”. Tot es feia en castellà, aleshores. I també record que en Salvador m’ajudava a posar notes, ja que s’havien de fer molts promigs... i sense calculadora. Guard molt bon record d’aquell moment i sent moltes de les alumnes com germanes petites meves.

P.- Quan deixàreu la docència?
R.- Va ser un any després de casar-me. Mai ja no sabré com m’hauria anat treballar sempre de mestra.

P.- I quina funció heu desenvolupat aquí?
R.- Bàsicament he atès la botiga i he duit la comptabilitat. Vaig llevar molta feina a en Salvador, sobretot els comptes, malgrat durant molt de temps la feina se’ns acumulava i acabàvem fent-la a ca nostra els diumenges, tots dos junts.

P.- I feina d’impremta?
R.- Alguns moments de molta feina ens hi posàvem tots. Era gairebé una festa muntar els programes de les festes, quan fèiem una cadena tots junts. Semblàvem nanets.

P.- Us ha agradat la feina d’atenció al públic?
R.- És una feina molt entretenguda i arribes a fer-te com de la família d’algun dels clients. El negoci va bé, la peatonalització ens ha beneficiat i patim els mateixos problemes que els demés comerços petits del poble: el túnel, la proximitat de Palma, les grans superfícies...

P.- Quins són els vostres principals clients?
R.- Sobretot els alumnes de les escoles. A l’inici del curs escolar feim una feinada. I, si fa vint anys el divendres horabaixa era el moment de la setmana de més feina, ara el nostre comerç és un desert: tothom és a Palma a comprar. Però afortunadament encara hi ha gent que vé aquí i no a El Corte Inglés.

P.- Quines anècdotes recordau d’aquest temps?
R.- A la botiga, els estrangers han entrat per demanar-nos tot tipus de productes: des de bombetes fins a preservatius. I de la impremta record que, en dues ocasions, ens han encarregat la preparació d’esquel.les abans que la persona morís: “És per tenir-ho tot preparat”, ens digueren.

P.- I ara què fareu amb el temps?
R.- Segurament estaré més ocupada que fins ara. Vull aprendre un poc d’informàtica, fer gimnàstica, aprendre a cuinar -perquè tots aquests anys ho he hagut de fer tot molt ràpid-, viatjar, guardar els néts... moltes coses. De moment m’han regalat una cusseta.