El consistori, amb motiu de la commemoració del XXX aniversari dels ajuntaments “democràtics” (partitocràtics), vol fer un homenatge als batles de Sóller. Si aquest homenatge es fes tenint com a punt de partida una data cronològica determinada, és a dir, des de l’any 1979 (primeres eleccions municipals “modernes”), fins a l’actualitat, crec no hi hauria motiu d’agreujament ni polèmica, però en incloure dins l’homenatge els batles des de 1931 fins avui, però excloent expressament els batles del període franquista (1936-1979), crec que es comet un error, ja que es dóna a entendre, implícitament, que tots aquests són indesitjables i no es mereixen estar dins la història de Sóller, ni cap reconeixement.

En primer lloc, he de dir que mai no he tengut cap parent (ni d’enfora) assegut dins cap consistori franquista, ni, per raons d’edat, en vaig conèixer cap, i que per això, aquest escrit no es fruit d’un interès personal ni tampoc polític, sinó fruit d’una experiència d’observació i reflexió davant la hipocresia social que en bona part ens envolta.

Tots sabem que la “política municipal” i l’àmbit administratiu local, tenen unes peculiaritats pròpies, que la fan molt distant dels centres de decisió de la gran política estatal i de les grans accions ideològiques. Amb això vull dir, sempre mirant des de l’òptica antifranquista avui imperant, que no es pot responsabilibtzar els batles “franquistes” de tots els fets i decisions que sortien dels ministeris de Franco. Si així fos, i consideram que tots assumien el que representaven, i per això els descartam a tots per considerar-los responsables i còmplices del poder establert, per la mateixa regla i motius… ara no hauríem de repudiar el batle del PP per ser còmplice i responsable dels milers de morts de la terrible guerra d’Iraq, recolzada de forma entusiasta pel govern central del PP? No hauríem de repudiar el batle del PSOE, per ser responsable i còmplice dels GAL i de tota la trama de corrupció de l’època de Felipe González o els milers de morts per la banalització del consum de drogues o l’avortament, o per haver convertit Espanya en un niu de delinqüents, per posar uns exemples?…

Potser que l’argument príncep, sigui que uns foren “triats pel poble” i altres no; això no deixa de ser una fal.làcia. Ni amb Franco, ni ara, ni mai, ha governat el poble; sempre hem estat dirigits per distintes “cracies”, unes més subtils que les altres. Un batle seria elegit pel poble si sortís d’un procés popular directe, amb llistes obertes i universals, sorgit des de les barriades, i amb total igualtat de mitjans econòmics i d’expressió per arribar a tothom. Abans hi havia el que hi havia, però ara hi ha llistes tancades, forçosament “paritàries”, elaborades per les jerarquies del partit, llei d’Hont, desigualtat total de mitjans econòmics i publicitaris..., que tot junt, fa que l’elegit, sigui en realitat un “elegit” d’entre el limitadíssim i condicionat menú imposat pels partits. No parlem ja d’aquells batles que malgrat tenir un percentatge mínim de vots, ho són gràcies a antinaturals pactes de conveniència i altres fets de “birli birloque”… No, no podem caure dins el maniqueisme de dir que tots els batles de l’administració franquista eren dèspotes i indesitjables, i els d’ara son filàntrops i dignes de reverència… (avui això ja ningú s’ho creu).

Per altra banda, l’honestedat i el tarannà  “demòcrata” no t’ho dona el número de paperetes que hi ha dins una caixa de vidre o els pactes que et condueixen a una cadira, sinó que és una actitud personal envers els demés, i com en tantes coses, com diuen en castellà “no estan todos los que son, ni son todos los que estan”. S’ha de pensar que batles del període franquista varen ser magnífiques persones i bons gestors, i batles “demòcrates” han estat roïns i ineptes, i viceversa. El mateix exministre del PSOE i actual president del congrés, José Bono, va reconèixer públicament que el seu pare va ser batle “franquista” i “jefe local del movimiento” durant més de quaranta anys, i ho posava com exemple de home honest i servidor del bé comú.

Per acabar, cal fer unes últimes reflexions;

En primer lloc, dir que els que avui estan dins els partits i les administracions polítiques, no han abaixat de “Sierra Maestra”, ni han assaltat “La Bastilla”; molts (més del que podem pensar… tant de dretes com d’esquerres), estan vinculats d’una o altra manera, amb els dirigents del passat. Així, a part de l’exemple abans citat de Bono, podem dir que tenim i hem tengut, dins el propi ajuntament “democràtic” de Sóller, regidors o batles d’esquerres, que tengueren germans dels seus pares, sogres o padrins que foren batles del règim franquista i fins hi tot membres de les pròpies institucions militars o policials de l’antic règim.

També dir que resulta irònic, cínic i grotesc que precisament sigui un regidor que es va canviar de partit, deixant de banda els seus antics correligionaris, per presumpte interès econòmic; que sols obtení poc més del 10% del vots del cens; que obtení la cadira de batle per pactes que molts dels seus electors no haguessin aprovat i que s’autoadjudicà un magnífic sou, ara és el qui “organitza” aquest homenatge (i autohomenatge) enfocat de tal forma que constitueix un despreci cap a unes persones que essent batles, no tenien cap sou i, ens imaginam, també intentaren fer el millor per Sóller.

És evident que la situació de “bancarrota” dels ajuntaments (en gran part gràcies a determinats batles “demòcrates”), no és per tirar coets, però si volíem commemorar l’efemèride dels trenta anys, ho haguéssim pogut fer de manera testimonial, genèrica i impersonal, limitat al període 1979-2009 (període constitucional), i afegint, si troben, com apèndix, un record apartidista i desinteressat, de reconeixement humà, al darrer batle de la república, Josep Serra, per les excepcionals i doloroses circumstàncies que va patir i com a alliçonament històric d’un període tràgic de la història d’Espanya, al qual ens conduí la manipulació i el sectarisme polític dels anys trenta.

Mai més, enfrontaments fratricides.