En el 2008 i després de molts d’anys de converses, promeses i incompliments; d’uns mesos de mobilitzacions i algunes jornades de vaga (cobrada per la Conselleria amb una ràpida i considerable deducció de la nòmina i sofrida per les famílies que no pogueren dur els nins a escola); els docents de l’ensenyament concertat aconseguírem arribar a un acord de millora que ens equiparava gradualment en sou als docents interins -no funcionaris- de l’escola pública -dic en sou perquè amb hores a Secundària els professors concertats feim 24 hores de classe setmanals front a les 18 dels de l’escola pública (24 hores més mensuals pel qui sap contar).

En aquells moments i davant la crisi que ja arrossegaven les arques públiques, es va pactar amb la conselleria una primera baixada de calçons consistent en no començar a cobrar els petits augments per equiparació (15 euros mensuals) fins a finals de 2009. Aquest acord fou signat per conselleria, patronal i sindicats i publicat al BOIB. I ara ha arribat la canallada i la humiliació: en el projecte de pressuposts per al 2009 es vol “congelar” (eufemisme que s’utilitza en lloc de suprimir) l’augment corresponent a aquest any, un augment pactat, signat i publicat oficialment, argumentant (quina barra!) novament amb la manida crisi.

A més, la mesura s’ha duit a terme amb traïdoria, sense ni tan sols informar-ne abans a les altres parts signants de l’acord, sindicats i patronal (una manera més de dignificar els treballadors i empresaris de l’escola concertada, una escola i uns professionals que recolleixen el 40% de l’alumnat i que treuen les castanyes del foc a l’ensenyament mantingut amb fons públic).

El muntant total del que s’estalvia el Govern amb aquesta mesura no arriba als 2 milions d’euros. No es paga el que es deu als docents de la concertada, però augmenta dins Educació, per exemple, la despesa corresponent a pissarretes digitals i altres bagatel·les electròniques (per a l’escola pública, això sí, perquè si nosaltres volem actualizar-nos amb noves tecnologies ho han de pagar les famílies a les quotes mesuals de les Ampas). Es redueix el pressupost d’Educació (una mesura “social”), però augmenta el pressupost d’IB3 (paguem bé els d’UM que no es tornin enfadar).

El que deixarem de cobrar els treballadors no ens deixarà al carrer, com sí desgraciadament passa amb molts d’altres treballadors i petits empresaris afectats per la dura crisi i sense una feina tan segura com la nostra, no obstant es converteix en un símbol del maltracte que ens dóna l’administració pública i de la poca fiabilitat que ens ofereix la paraula i la signatura dels nostres governants (actualment PSIB-PSOE i socis interessats del Pacte de Poder).

Una nova humiliació que s’afegeix a la càrrega extra que ja portam els ensenyants, famílies i alumnat de la concertada: sempre entre dos “jefes” (la Conselleria i la Patronal), ràtios més altes professor/alumne, més hores de classe i menys per a preparació de les mateixes, inferior dotació en especialistes i terapeutes, infravaloració de l’experiència i la formació, no inclusió dins programes especials de reforç, sense accés a beques de menjador i transport públic…

Tot això amb les mateixes exigències que els de l’escola pública (o majors, donat  el fet subjectiu de la consideració de qualitat que tenim dins de gran part de l’opinió pública i del fet objectiu de que la majoria d’escoles concertades són sotmeses a dues auditories de qualitat a l’any). Unes exigències que es compleixen amb una gran càrrega d’hores extres a casa que no ens vol pagar ningú i que ni tan sols ens són considerades (però, oh, miracle, la feina surt!).

I ara, dels dels sindicats, sobre quina cadira ens podem tornar a asseure a negociar si, amb l’incompliment de l’Acord el Govern ens l’ha llevada de davall el cul? Sobre quina Mesa podem tornar signar res si la que teníem fins ara està bruta de promeses incomplertes, de papers plens de mentires i de faltes de respecte a la nostra dignitat personal i professional? Fan ganes d’enviar-los, a aquesta tropa de buròcrates, a purgar fum -per ser educats- i deixar que ells sols facin i desfacin i s’ofeguin dins del seu propi merder.

Estam molt emprenyats; malgrat això seguirem amb la nostra dignitat ben alta, treballant amb il·lusió com feim cada dia, amb recursos o sense, per als nostres alumnes i les nostres famílies perquè aquesta és la nostra feina i la nostra vocació.

Malgrat això som molts, no ens xupam el dit i els ho podem fer pagar a les urnes, que sembla que és l’únic que els importa, la cadireta. (Si ens fan aquesta us anim, companys de la concertada, a fer tot el que estigui al nostre abast per ajudar a que perdin les pròximes eleccions). El que realment han perdut de moment amb aquesta mesura són la paraula i la dignitat, començant pel president Antich i el seu Govern, i acabant pels tots els qui li corren darrere.