Benvolguts i estimats amics, uns més i altres manco. Ja fa temps que no escric ni una lletra damunt aquestes pàgines i ara em ve de gust fer-ho. Si us ve de gust a vosaltres, estau convidats.

Diuen que l’atenció dels funcionaris als ciutadans és nefasta i que sovint deixa molt que desitjar. Jo podria estar d’acord però és com per tot. Hi ha gent bona, gent molt bona i alguns que no serveixen per res, a més d’esser mal educats i vagos. Són molts pocs i a Sóller, que jo en conegui, cap ni un, al manco dins les Cases de La Vila. Bono, alguna excepció hi ha com per tot però, no possiblement tampoc sigui jo un exemple a seguir amb les meves virtuts i defectes.

Hi ha coses que no canvien mai i són aquelles que costen poc de fer-les bé i amb ganes. L’altra dia jo era a una botiga de telefonia i va entrar un home demanant clemència a la dependenta. Havia de fer una gestió amb la seva companyia telefònica (sigui la que sigui, és igual, totes són igual de dolentes) i el pobre no podia arribar a conversar amb una persona de tu a tu per exposar-li el seu problema. Tenia més de 80 anys i volia canviar una cosa del seu contracte. L’al.lota que despatxava li digué que aquesta gestió sols es podia fer per telèfon i de cap altra manera. El pobre li pregà si li podia fer ella perquè ell no ho sabia fer. La contestació de la xicota fou que no, que havia de cridar ell per telèfon. Aquell pobre home va sortir cap baix i amb una cara de pena que no podia. Al final, va haver de partir cul batut i cara alegre sense solucionar el seu problema. Lògic, no hi ha competència entre les empreses de telefonia. Pots canviar a una altra però com diu la dita “de moliner canviaràs però de lladre no t’en escaparàs”. Totes són iguales, han desplaçat els seus serveis a altres països per tenir la ma d’obra barata i així anam.

Fets com aquest succeeixen moltes vegades, massa per desgràcia. Excús contar quan els que no tenim l’edat d’aquell pobre home volem fer una gestió: comença el calvari. Si surt la maquinota, has de començar a pitjar botons d’una forma que sembla que tens parkinson o que has tornat boig de posar i llevar-te el telèfon de l’orella: “el dos, ahora para hablar con… el 7, ahora el 1, ahora…. Repita que no le he entendido bien” Si arribes a parlar amb algú “festa popular”, comencen a demanar-te la data de naixement, el DNI, el número de compte, el número de telèfon… Al cap d’uns instants te passen amb un altre i torna a començar la retòrica… i ai de tu si t’equivoques amb un número o no saps una data, ja t’han pres per un delinqüent. Això si, quan arribes al darrer i dus més d’un quart d’hora parlant i la màquina te diu que l’horari d’atenció és… “vuelva vd a llamar en horario de atención al cliente. Mal me toc un llamp… Resumint, hi ha vegades que per arribar a aclarir alguna cosa, si tens sort de haver-ho pogut fer, cosa que no sol passar mai, has estat penjat al telèfon més de mitja hora, has dit o pitjat 25 vegades els números que et demanen i li has recitat la teva vida i miracles a deu persones que, no t’ho perdis, si tu els demanes què nomen o d’on parlen, te diuen que això és confidencial. I ja lo millor és quan acabes aquest “viacrucis”, després et demanen per contestar una enquesta de satisfacció. Poses una cara de bàmbol, penges el telèfon i vas correnssos a la farmàcia a comprar Trankimazin per no matar a ningú o no morir-te tu d’un infart. Com no van a filar estopa d’una vegada per totes… El problema és que ens tenen agafats pels baixos i això és “como las lentejas, o las comes o las dejas”.

Sols hi una cosa que me molesta més que això i que ja n’hi ha, és el lladrar d’un ca. Mentre el ca lladra, la madona o l’amo pasturen la cabra i no el senten perquè quan són a casa i els molesta a ells, ben aviat hi ha espardenyades i coses a voler per l’animalet.

És la vida.