Reportatge

Després d’anys de solcar les aigües del Mediterrani amb el seu tràfic marítim de mercaderies, la vida del vaixell Vila de Sóller va tocar a la seva fi després impactar un torpede llançat des d’un submarí alemany. Aquest va ser el tràgic final del vapor que va estrenar la Marítima Sollerense amb el qual es va emportar la vida d’una vintena dels seus tripulants.

El 1903 es va constituir l’empresa Marítima Sollerense amb un capital de 500.000 pessetes. Poc després de formalitzar-se, la naviliera va acudir a la constructora Howaldswerke de Kiel (Alemanya) perquè li construís un vapor en un termini màxim de quatre mesos. El 4 de setembre d’aquell mateix any va ser botat un vaixell de 49 metres d’eslora per 7 de màniga equipat amb una màquina de 450 cavalls de potència que li proporcionaven dues calderes de vapor, que li permetien arribar a una velocitat de 12 milles.

  

El vapor va ser batejat amb el nom de Vila de Sóller. Desplaçava 443 tones de pes. El vaixell es va incorporar a la línia que setmanalment creuava la Mediterrània per proveir de taronges de Sóller els ports de Sette i Marsella. L’embarcació es va unir a altres que cobrien aquesta mateixa ruta en una època en què l’exportació de cítrics de la vall començava la seva decadència.

 

El vaixell arbolaba aparell de guairo. Estava dotat d’una sumptuosa càmera de primera classe emplaçada a la popa amb saló-cinc cabines de quatre lliteres cada un. La càmera de segona estava situada a la proa i tenia capacitat per a 40 passatgers. La seva arribada a Palma es va produir el 7 de desembre d’aquell any i l’endemà va arribar per primera vegada al port de Sóller sota les ordres del capità Antonio Mayol. El rector de Sóller Sebastià Maimó es va encarregar de beneir i el 22 desembre 1903 va iniciar la seva singladura posant rumb cap a Barcelona i Sette amb mercaderies i passatgers. Durant anys va prestar els seus serveis a compte de la Marítima Sollerense. En 1912 va cobrir temporalment la línia entre Ciutadella i Alcúdia a compte de La Marítima de Maó fins que va ser adquirit per la naviliera catalana “Hijos de José Troia” durant els anys de la Primera Guerra Mundial, el que va suposar el final de l’empresa Marítima Sollerense . El conflicte bèl·lic va acabar amb l’exportació de taronges i amb això va sucumbir la naviliera que s’encarregava de fer-les arribar a la península i el sud de França.

 

 

El final del Vila de Sóller es va produir el 15 maig 1918 quan va ser torpedinat i enfonsat per un submarí alemany a les proximitats de la ciutat de Villefranche, quan cobria la ruta entre Gènova i Barcelona amb un carregament de cànem i sofre. El torpede va donar de ple contra la sala de màquines i en només quatre minuts es va enfonsar per complet després d’aixecar la seva proa.

 

Segons el relat recollit per alguns historiadors com recull la revista digital Vida Marítima, el submarí va prendre presoners al capità, Pere Revolta, ia un mariner, Francisco Rodó. Durant alguns dies va existir molta confusió sobre el "segrest" i fins i tot es va dir que els presoners havien estat posats en llibertat. Però finalment es va saber que el submarí es va anar en orris amb Revolta a bord. Les circumstàncies que van envoltar la pèrdua d’aquest vaixell i d’aquestes vides proporcionen una de les més riques anècdotes d’entre les succeïdes al llarg d’aquest conflicte. Amb el segrest dels dos tripulants, els restants supervivents van quedar a mercè de la mar en una barcassa salvavides fins que l’endemà van ser rescatats pel veler italià Constanza F. que els va deixar a la localitat de Saint Tropez. Alguns van arribar a terra molt malament ferits.

 

 

El principal testimoni del que va passar és Francisco Rodó, segon de bord del Vila de Sóller i supervivent de dos naufragis. Segons el seu testimoni, la nau tornava de Gènova amb 18 homes a bord (vint en realitat) i tenia com a destinació Barcelona quan va ser atacada per un submarí alemany, el UC 35, que sense previ avís li va llançar un torpede i ho va tirar en orris en tres minuts. Va haver-hi fins a dotze morts, dels quals només es va poder recollir els noms del majordom Francisco Pellicer i del cambrer Roberto Morill. 

 

Tant el capità Pedro Revolta Mustienes com Francisco Redondo, van ser recollits i retinguts a bord del submergible. El capità alemany es va oferir a remolcar a la resta de nàufrags, que anaven sobre una bassa, però Revolta va veure que la intenció de l’alemany era submergir-se, potser per ofegar els espanyols, i va advertir als seus homes que no amarressin la bassa. Tan sols 24 hores després el submarí va ser enfonsat quan es disposava a atacar un patruller francès. D’aquesta tragèdia només es van salvar Francisco Rodó, un altre presoner i cinc alemanys.

 

El Vila de Sóller portava una càrrega de cànem i sofre a Espanya, per la qual cosa es considerava que estava prestant servei per al govern italià i per això el capità Revolta va rebre pòstumament la Medalla de Plata del Valor Naval italiana. La premsa del moment va carregar contra el govern espanyol per la seva passivitat amb l’enfonsament del vapor.