És més que sabut que sovint val més l’esforç que la gent posa en un afer que no la manya que es té en realitzar segons quines habilitats, ja que sempre es més lloable la superació d’un entrebanc a força de constància i sacrifici que no la consecució d’un objectiu sense cap tipus de dificultat. Aquestes paraules casen a la perfecció amb la presentació d’un dels fornalutxencs més estimats del municipi, una estima que ha aconseguit a base d’un caràcter afable i comunicatiu i d’una perseverança en superar les pròpies dificultats dignes d’elogi. Es tracta d’en Pere Albertí i Frau, més conegut entre els fornalutxencs com en Pere “Punxa”.

Pere Albertí Frau nasqué a Fornalutx el 29 de juny de 1929, fill de Pere Albertí Joy -també originari del municipi- i de Margalida Frau Bibiloni -originària de Maria de la Salut-. Aquest fet va fer que en Pere, tot i residir al cor de la Serra de Tramuntana, visitàs amb assiduïtat els seus parents de l’altre costat de l’illa.

Maria de la Salut i Fornalutx

Els primers records d’en Pere se cenyeixen als jocs amb els companys de generació en un poble encara allunyat del turisme massificat i a les seves primeres passes en el circuit educatiu. Precisament en aquest sentit cal destacar la fermesa de la seva mare que, pel fet de ser ella analfabeta, lluità perquè en Pere superàs aquest estadi formatiu. Curiosament, les deficiències educatives inherents a una etapa de guerra civil i a la seva consegüent postguerra varen propiciar que en Pere iniciàs els seus estudis a Maria de la Salut, ja que en aquell primer moment del conflicte bèl.lic Fornalutx no comptà amb mestre propi. Un cop superada aquesta deficiència, Pere començà els estudis a Fornalutx de la mà de dona Joana Vidal Isern, que s’havia d’encarregar d’escolaritzar tant a nins com a nines -els nins, els matins; i les nines, els capvespres-; aquesta primera mestra fou seguida per Don Estanislao Guijarro, l’afabilitat i capacitat per a l’ensenyament del qual encara es recordada pels seus alumnes a dia d’avui. En Pere recorda especialment l’interès que Don Estanislao tengué perquè els seus alumnes coneguessin què passava més enllà de les fronteres nacionals: tant era així que foren moltes les hores en què, ajudat per un mapa europeu, Don Estanislao explicà als seus alumnes el devenir de la Segona Guerra Mundial.

Aquesta primera joventut fou seguida per la incorporació d’en Pere a la vida laboral un cop hagué superat els tretze anys. Una vida que anà de la mà -com la de la major part dels seus companys d’aventures- al món rural i a la cura d’una pagesia que en el seu cas anà lligada en un primer moment a la finca de Bàlitx d’Avall; per continuar després a les ordres de l’amo en Tomeu Vicens -Nyegos- tant a les seves propietats a Fornalutx com a la zona de Sa Calobra.

Agricultura

La seva estada a Sa Calobra li serví per afiançar els seus coneixements agrícoles i per constatar de primera mà quines eren les particularitats d’aquella zona: la seva primera -i única incursió- en el món del contraban de tabac i els canvis que la incipient arribada de turisme s’anaven produint a la zona -de fet, en aquesta època fou quan es perforaren els túnels que uneixen Sa Calobra amb el Torrent de Pareis i ell compta en el seu haver el fet d’haver estat el primer en passar-hi-.

Un cop arribada la maduresa, inicià el festeig amb Catalina Umbert Puig “D’allà darrere”, amb qui es casà el 25 de juny de 1968. Aquests canvis coincidiren en un nou rumb professional que aconduí en Pere a conèixer a fons el món de la indústria sollerica, ja que començà a treballar a la fàbrica tèxtil de Ca les Ànimes on ben aviat es va fer mereixedor de la confiança tant de treballadors com de propietaris, arribant a convertir-se en tot un home de confiança del senyor a qui acompanyà en més d’una ocasió a cal notari per donar fe de diverses operacions, tot i que ell assegura no haver entès gairebé res de les operacions realitzades en aquestes reunions.

La vida transcorria pacíficament per al matrimoni format per en Pere i na Catalina de tal manera que el 17 de juny de 1970 nasqué la seva primogènita -Margalida- a qui seguí al cap de poc n’Albert, que va néixer l’11 de febrer de 1972.

Però com sol passar sovint, la dissort tocà a les portes de can Pere sota l’aspecte d’una embòlia que li sortí a camí mentre treballava a Ca les Ànimes -tan sols cinc setmanes després del naixement de n’Albert. La vida de la família Albertí Umbert patí aquell dia un sotrac difícil d’oblidar ja que l’embòlia deixà en Pere en greu perill. Fou transportat a Son Dureta on el personal mèdic recomanà el seu trasllat a Barcelona on tal vegada en Pere comptaria amb més possibilitats de sortir-se’n. No hi va haver moments per als dubtes i fou traslladat a Barcelona en companyia del seu cunyat Jaume Sastre, casat amb Joana Umbert, germana de la seva esposa. Els pronòstics inicials no foren gaire encoratjadors: en Pere no parlava i havia quedat parcialment paralitzat. Lentament les males noves s’anaren redreçant i en Pere aconseguí retornar a la vida a base de rehabilitació i una ferma lluita vers la vida -tot i això, i a resultes de l’embòlia li quedà completament paralitzat el braç dret-.

Una nova vida

Un cop superades les primeres seqüeles de l’embòlia i amb un certificat d’invalidesa total, en Pere hagué de fer front a una nova vida -molt allunyada del món de la pagesia i de la indústria que havia conegut fins aleshores. En aquesta etapa foren vitals el suport de la seva família -en especial de na Catalina i de n’Antònia, la germana bessona de la seva dona- que, juntament amb la il.lusió de veure créixer els seus fills l’enganxaren de bell nou a la vida.

El caràcter indòmit d’en Pere -sota una aparença de fragilitat- i la decisió de no acovardar-se davant l’adversitat, feren que s’anàs adaptant -cada cop millor- al seu nou estat i lluny d’acoquinar-se i romandre sol en un racó, decidí assaborir la vida amb les forces amb què comptava. Durant la dècada dels vuitanta i dels noranta, la figura d’en Pere fou una de les més emblemàtiques de la vila ja que decidí ajudar -i ajudar-se- en el repartiment del correu local, ja que els seus cunyats regentaven el servei de correus fornalutxenc. Són pocs els visitants de la vila durant aquestes dates que no es topassin amb el “nostre carter” que lentament, però amb tota la consciència del món, es dedicava a repartir les noves que els fornalutxencs rebien des d’arreu del planeta. Durant aquesta mateixa època fou l’encarregat de cobrar els arbitris municipals organitzades al voltant de llargs recorreguts pel poble que el feren encara més present i imprescindible en la tranquil.la vida de Fornalutx.

Dins el nou mil.lenni

L’arribada del nou mil.lenni va ser per a en Pere agredolça, ja que si d’un costat li va dur l’arribada del seu primer net -Toni Sánchez Albertí, nascut l’1 de desembre de 2004-, de l’altre significà el comiat de molts de companys de joventut que pràcticament l’han convertit en un dels darrers supervivents de la seva generació.

A dia d’avui, en Pere gaudeix d’una vida tranquil.la i reposada envoltat de familiars i amics, una vida que li permet assaborir cada instant des d’una perspectiva sàvia, tot contemplant assegut al banc del carrer Bellavista la millor panoràmica que es pugui desitjar.

En Pere Albertí -en Pere Punxa per als amics- representa el lluitador que ha sabut fer front als avatars -sovint adversos- que la vida ens depara; però ho ha sabut fer vencent les pròpies limitacions personals i esdevenint així amb el millor exponent de la dita que afirma que “l’única batalla que hem de donar per perduda és aquella en la qual ens hem negat a lluitar”. Gràcies per la lliçó i per a molts d’anys més!