Som segurament una de les persones més afortunades d’aquest món, no ho dubteu. Tenc una família que no la mereixo, alguns amics, bastants, i molts de coneguts.  Altres que tant me’n fot del que facin, tant si venen, tornen o se’n van. He de reconèixer però que, dins un context general, em preocupa la gent i puc dir que tenc facilitat per estimar i donar tot el que puc, però també he de reconèixer que a la meva edat, un ja pensa més en un mateix que no pas amb els demés, fet aquest que no significa manca de solidaritat, estima als que m’envolten i altres herbes. Això vol dir, simplement, que si a algú no li agrada, que no en mengi i a ballar s’ha dit.

Dic tot això per contar-vos una xerrada que vaig tenir amb uns amics, dissabte passat, al mig de Plaça. Vaig trobar en Joan Antoni Darder i la seva esposa Antònia, en Pep Porcel i la seva estimada Milagros i en Salvador Martínez i jo que fèiem parella, cada un a casa seva, això sí. Fou un plaer i una sort. Un plaer per haver-los trobat i la sort per haver anat a Plaça i trobar gent coneguda. Fa uns anys, no massa, anaves a Plaça i trobaves en Pep, na Maria, na Joana, en Miquel, la meva padrina de fons, que dit sia de passada és una persona molt estimada per mi, igualment que el meu padrí jove Manuel.  Quasi sempre hi havia en Ximet, que fa més voltes que un porc malalt. Si era temps d’hivern, tots estaven més blancs que un glop de llet. Dins el període d’estiu, la cosa canviava.  Ara vas a la Plaça i trobes en Julián Miguel, na Claudia Patrícia, en Carlos José, na Paola Jimena… i “primos, tíos y demás familiares, presentes y ausentes”. Això sí, tant d’hivern com d’estiu, aquests sempre estan ben morenets, tenen molta sort. Ara ja no conec ningú, quina pena.

Bono, a lo que anàvem. La conversa amb els amics esmentats anava de fills il·lustres. Evidentment no entraré en personalismes, però n’hi ha alguns, i altres que diuen que hi volen fer, entre benèmerits, adoptius i dels altres, que baix la meva modesta opinió, ni es mereixen, ni s’ho han merescut mai, tenir aquest títol de la nostra Ciutat. Lo fet ja està fet i no hi valen laments. El metge Darder, que dit sia de passada és una de les persones amb més seny que conec, va tenir una brillant idea que jo compartesc totalment. Joan Antoni deia que s’hauria de fer una galeria de “fills estimats” que són aquells que, sense haver-se ficat en política, no ser econòmicament potents o temuts pel seu pes dins la societat, entre d’altres coses, eren respectats i estimats per la gent planera del carrer. Possiblement no haurien fet grans coses que tenguessin ressò, més aviat dins l’anonimat que pot anar des de la cooperació amb els demés o simplement, anant pel carrer amb un somriure (avui en dia ja no s’estila) saludant la gent, fent bona cara o simplement tenint present que no són els perns del món, com molts es creuen. Persones humils que donen i han donat molt pels demés sense esperar res a canvi.

Aquestes persones són mereixedores d’una galeria d’il·lustres. Una cosa molt important seria que no tinguessin, ni aquests, ni els altres, tants de títols d’il·lustríssim, excel·lentíssim i altres herbes. L’amo en Miquel o madò Maria. Així i això valdria la pena, la resta són coverbos. He dit.