No em cap ni un sol dubte que els pares d’avui tenim una tendència abusiva a la sobreprotecció dels nostres fills. Tampoc no tenc un sol dubte que realment els menors, i més si duen la nostra sang, s’han de protegir però, això sí, sense anar més lluny del que marquen les pautes que ens imposa la vida, el dia a dia i la situació. I què vull dir amb això? Doncs vull dir que sense adonar-nos els convertim en fills “pardals”, “lloscos” com ens deia aquell gran professor, però també gran bèstia humana per les pallisses que donava, que teníem a una escola de Sóller. No diré el nom, però sí les inicials -J.M.- perquè la seva família no en té cap culpa, però molts de vosaltres que us dignau a llegir aquests articles, sabreu de qui parl.

Hem passat de massa poc a massa. Quan parlava d’aquell mestre que havia d’impartir escola, he de dir era molt bon mestre, això sí,  però l’única cosa que feia ben feta de bon de veres era repartir galtades i punyades amb l’anell de “sello” ben col·locat per fer més mal, i per si se li escapava algú, que sempre n’hi havia que sabien fugir, utilitzava les puntades de peu per allà on t’aglapís. Sé cert que feien mal perquè qui els rebia ho contava espantós. Jo, per sort, no per bon al·lot, no en vaig rebre cap mai. Vaig veure aquell home “disfrutar” de pegar reglades damunt les mans com si d’una bèstia es tractés... Mare meva, quin element.

No és cosa meva, hi ha desenes d’al·lots, avui ja homes fets,  que poden dir si és o no veritat. No vull dir que els nins d’abans fossin angelets del cel. N’hi havia molts, possiblement jo el primer, que érem angelets del cel però baixats a garrotades, tot s’ha de dir, però res no justifica el que es feia abans, però tampoc el que es fa ara.

Avui les coses han canviat i pocs més manco s’han  convertit en tot el contrari. Ara no són els mestres els que reben, ara són, sovint, els alumnes els que marquen la pauta i la por dins l’escola. Aquest fet ve sempre acompanyat d’una complicitat dels pares que han canviat les tornes. Hem passat de rebre perquè el mestre ens havia arriat una clatellada, a anar el nostres progenitors al col·legi a muntar un espectacle perquè no han deixat entrar el nin a l’escola després d’haver-lo avisat cinquanta-cinc vegades que havia d’arribar puntual, per exemple.

Les exclamacions venen després de la feta: el nin ha d’anar al psicòleg perquè posar-lo a l’ordre el marcarà tota la vida. Haurem de comprar la moto al nostre fill perquè oblidi com més aviat millor aquest trist episodi de la seva vida en que algú li ha plantat cara a la seva malcriadesa. Quan ja no sabem què hem de fer ni que dir per justificar-nos a nosaltres mateixos, feim referència de pressa  i corrent a les hormones desbaratades... Això sí, mai la culpa al que la té, en aquest cas i altres, a nosaltres els pares.

No podem pretendre que a l’escola ens eduquin els nostres fills més enllà d’ensenyar-los el programa escolar, que dit sia de passada canvia cada dos anys.  Si el pares no col.laboram i ens implicam en el projecte educatiu dels nostres fills, és el mateix que voler fer que un porc canti òpera, com diu el meu admirat amic Bernardí del mercat de Sóller. He dit.