Fa un parell de dies vaig acceptar l’únic regal digne de ser ressenyat. Una nina de poc més de set anys em va fer un dibuix ple de coloraines en el que hi havia escrit ben gros “No gritar, no pegar”.

A més em va donar les instruccions d’utilització, em digué: “Això ho has de posar a la porta de la teva habitació, perquè ningú et molesti”

Si en lloc de ser una nina, hagués estat un adult, li hauria contestat irònicament que no hi havia cap perill que jo deixes entrar ningú a la meva habitació amb aquestes cruels intencions. Però vaig callar, fent un esforç sobrehumà i li vaig donar una besada, que era el que es mereixia. Sé que no és una nina maltractada, però si és una nina conscient dels mals que corroen les altres dones i els altres nins.

Els infants, vaig pensar, tenen molt més clar el què és just i el que no ho és, que molts adults que pateixen de síndrome d’Estocolm, i es deixen estovar i entabanar. I al damunt, troben que és normal. Jo al “No gritar”, no pegar de la nina, afegiria no menysprear, que també és una manera de maltractar algú. No voler reconèixer el seu valor real, com si fos un atemptat donar una alabança.

Les dades indiquen que entre un 35 i un 40 % de les dones pateixen algun tipus de maltractaments, físics o psicològics. Aquest any, segons les darreres dades a les que tinc accés a l’hora d’escriure aquesta columna, hi hagut 70 casos al país de morts violentes contra les dones, setanta casos de massa.

Quants parricidis dins les llars hi ha hagut aquest any que s’acaba? No ho sabem, en tot cas els casos ressenyats a la pàgina web Redfeminista.org, són de només tres. No m’ho crec. Vull dir les dades no s’esplaien amb tanta facilitat, quan es tracta dels infants en dificultat, potser perquè és queixen menys, son més soferts. I menys propensos a explicar el que els passa.

També és que els adults, tenim una vida massa agitada com per escoltar “les penes de cor” dels més petits. O ens sembla, tal vegada, que com son petits, els seus problemes també són petits, i no els donem la importància que en realitat poden arribar a tenir.

Però les problemàtiques dels més joves no són de joguina. Ells, si més no ho tenen molt clar.