M’agradaria molt, i en podeu estar ben segurs, no haver d’escriure aquest article i els que em coneixen de veres saben ben cert que és veritat però, els fets són els fets i com a ciutadà, pare i persona compromesa amb la meva societat, la nostra societat, ho faré i que cada un de nosaltres n’agafi el que vulgui i com ho vulgui i si a algú no li interessa, allà ell.

La setmana passada anava jo caminant amb la nostra cussa com quasi cada dia. Era l’horabaixa i passarem per l’estació del tren i entrarem a l’interior on hi ha la barrera, on just al costat hi ha aquell semblant a parc infantil damunt el torrent. Hi havia una colla de mitja dotzena d’al·lots joves d’entre 14 i 16 anys com a màxim. Nines i nines de tertúlia i “tío” per amunt i “tía” per avall, fumant sense aturar. Quan vaig passar de davallada em va envestir un fort olor a “porro” que tombava d’esquena. Ho vaig notar de seguida però així i tot ho vaig voler confirmar. Vaig veure qui eren i què fumaven. No els vaig conèixer però el meu cos es va trasmudar i de seguida em vingué al cap la pobresa d’aquells infants. Una pobresa no econòmica, una pobresa de valors i esperit i educació de la que possiblement no en tinguin la culpa ni ells mateixos perquè, encara duen la llet pels morros, però en pagaran les conseqüències el dia de demà. Déu faci que m’equivoqui, de veritat ho dic.

Aquest fet va succeir a aquella hora, aquell dia i a aquell lloc però, molt a pesar de tots avui en dia és el nostre pa de cada dia a moltes de les nostres famílies. A les escoles, discoteques, a Sóller, a Palma, a Manacor... allà on sigui, la joventut no ha perdut el nord, el problema més greu és que qui de veritat l’ha perdut som les famílies, els legisladors, la justícia, els educadors... Els joves no l’han perdut perquè són tan joves que no l’han ni trobat.

Jo som pare de dos fills i no sé ni que fan ni què faran el dia de demà malgrat, les meves preocupacions diàries són aquestes cada dia, 365 dies a l’any i 24 hores al dia. Tenc la roba a l’estenedor i per tant, tenc possibilitats de ser un més de la llista. Ho dic per endavant.

La societat sembla que passa per damunt aquest fet i molts de  nosaltres giram la cara a l’altra banda quan ens hem d’afrontar a situacions com aquestes. “El meu fill no, són els demés”. “El meu fill no és capaç”. “La culpa és dels altres que l’han obligat”... tot això està molt bé però val a dir per la meva part que un excés de protecció és tant dolent com una inducció. Malauradament tothom té algú conegut que ha mort per tema de drogues. Malauradament tots coneixem famílies destrossades per tema de drogues i jo personalment en conec molts que compartiren infantesa amb mi i que avui ja no hi són.

Faré meves unes paraules que digué un jutge de menors, Emilio Calatayud a una conferència: “Primero se llevaron a los negros pero a mi no me importó porque yo no lo era. Enseguida se llevaron a los judios pero a mi no me importó porque yo tampoco lo era. Después detuvieron a los curas pero como yo no lo era, tampoco me importó. Luego detuvieron a unos comunistas pero como yo no soy comunista, tampoco me importó. Ahora me llevan a mi pero ya es tarde”.

Que cada un agafi el que vulgui. Plegats ho podem combatre i els podem ajudar. Amagant el cap, res no resoldrem. He dit.