Diuen els diccionaris que el victimisme es la tendència a considerar una persona a sí mateixa víctima o fer-se passar per tal quan no és el cas. O quan d’un mal que escau per atzar en un nombre considerable de persones, i és pres com un mal personalitzat, com si hi hagués alguna mena de complot universal en contra del que es considera víctima.

Malauradament, també existeix el contrari, persones que són víctimes però no són considerades com a tals, sense que existeixi cap paraula que pugui definir aquest fet. Una paraula que podríem inventar per definir-los seria “Des-victimitzats”, i com a definició serien les persones que no tenen dret a ser considerades víctimes a pesar de ser-ho.

Posem un exemple ben precís. El dia 27 de gener es va designar a l’Assemblea General de les Nacions Unides com la data internacional de commemoració anual en memòria de les víctimes de l’Holocaust.

En qualsevol llibre d’Història aprendrem que aproximadament sis milions de jueus moriren en els camps d’extermini, en alguns llibres també ens explicaran que els col.lectius dels gitanos, els malalts mentals, els republicans espanyols o els homosexuals també varen morir en aquests camps. Uns varen morir pel que eren, altres pel que feren. Sabrem inclòs que s’utilitzà un sistema de marcatge de les víctimes, triangles grocs pels jueus és la més coneguda; triangles blaus pels republicans, per agafar només un parell d’exemples.

Però encara que sembli increïble i com per atzar els Bibelforschers (terme alemany que vol dir Estudiants de la Bíblia), els triangles porpra (lila, o violeta) no s’anomena fàcilment de boca dels professors d’història. Tal vegada per què aquests Estudiants de la Bíblia, són els coneguts actualment com Testimonis de Jehovà. Sembla que si se’ls ignora, no existeixen, és com un sistema rudimentari d’autodefensa. També es diu que el silenci és complaença. Dit altrament, si els Testimonis de Jehovà morien és perquè s’ho mereixien, doncs per aquesta regla de tres, no tenen dret a ser víctimes. I en aquest punt de la columna algú em retraurà allò de les transfusions de sang, i llavors no em quedarà més remei que dir-li què segons la llei del nostre país, qualsevol ciutadà té dret a triar els tractaments mèdics més adients a la seva persona, i això no el fa un criminal. Ni encara menys el immunitza a ser víctima d’altres coses que no tenguin res a veure amb la malaltia que l’ha dut a fer aquesta tria.

Perquè avui per avui inclòs els criminals més assassins que pertanyen a organitzacions terroristes, segons la nostra llei, no són condemnats a mort.

Jo el que vull pretendre amb aquesta columna és sollevar una qüestió i és la següent: És justa la des-victimització per prejudicis?

La resposta que se m’acut és recomanar la lectura del llibre “Los Bibelforschers y el Nazismo- Los Olvidados de la historia” dels periodistes Sylvie Grafftard y Léo Tristan. Aquesta lectura em sembla que hauria de ser obligada si més no pels professors d’història, ja que aquesta té la feixuga tendència a la repetició.