El passat dijous, 26 de febrer, i a la galeria d’art Horrach Moyà de Ciutat, el pintor solleric, Pep Girbent, donà inici a una nova exposició pictòrica després d’haver exposat a Àustria i Corea.

En aquesta ocasió, i de la mà dels seus galeristes Joan Antonio Horrach i Sebastià Camps, Girbent presenta un catàleg on hi queda reflectit un conjunt de les seves darreres obres i de les quals i amb les quals l’artista solleric s’endinsa en el complexe i endèmic acte de “re-viure”, que no “viure”, les imatges que captam de la realitat.

Girbent, ja fa temps que viu fixat en un procés dialèctic -fent ús de la raó pictòrica-, que no repetitu o eliminatiu -fent ús de la pintura realista-, vers la realitat que ens enrevolta.

Alhora, Girbent sent una verdadera admiració pels instants immortalitzats que estotgen les fotografies. Parar la llum i reparar en els detalls i talls que l’ull humà no perceb, vet aquí, on comença el “cop”, que no la còpia pictòrica, de l’acció de repetir una imatge en pintura... Vet aquí, on comença l’acció de la nova criatura -creació- ... on comença la interpretació, incloent comentaris matèrics -pintura- vers la imatge que té enfront d’ell.

En aquest ordre de coses Girbent n’és conscient que les tres dimensions de la realitat són irrepetibles en les dues coordenades -alt i ample- d’una superfície pictòrica. Per això mateix, Girbent sols ens parla de pells, de superfícies i de capes pictòriques.

En aquest sentit podríem arribar a la conclusió que el seu lema pictòric és: “Llep pell de realitats”.

L’esmentat lema -per allò de conèixer un poc l’autor- crec que el defineix prou bé. Girbent NO vol repetir realitats, NO vol copiar imatges, NO té la intenció de clonar res... ans tot el contrari, el món, per a Girbent, és un misteri i la percepció d’aquest món una ínfima porció d’allò que amaga la realitat... “És possible que el misteri dels éssers i les coses i el misteri de les imatges... siguin el mateix misteri” (sic)

Els ulls distrets

Davant l’obra de Girbent, avui, hi ha dos actes de mirar i, ambdós, són iguals de legítims: Mirar amb ulls distrets i no anar més enllà d’allò que veus... o mirar, amb ulls de disseccionar i alliçonar-nos, per recórrer la pell que té la pintura -i no la fotografia- i sentir el batec de la vida en una imatge que roman quieta però que ha crescut amb el moviment dels pinzells, de la barreja dels colors i la inquieta mirada de l’artista... tot plegat: és moviment... i tot plegat: esdevé aparent quietud. Això és així perquè: “... allò que queda, quan un quadre s’acaba, són imatges òptiques ancorades en una pell de pintura. Una pell que respira, que s’oxida, que fa olor a pintura” (sic)

Quant a l’obra de Girbent hom pot dir que són les dues coses alhora: Admirar la imatge com a pura imatge que ens relata una història... “Sempre m’ha fascinat l’aventura de la pintura d’occident. Imatges fetes a mà amb la seva pròpia textura, la seva pròpia aroma” (sic) o apropar-se a les imatges per entrar en la seva intrahistòria i dialogar amb el moviment de les figures, les llums que transpuen, allò que suen els colors... en definitiva, des de les realitats captades i capturades en un rodet, fer una passa més i crear una còpia de la realitat -els seus quadres- que  deixa rastre, que deixa rostre i que deixa firma: la pintura de Girbent. No obstant això, Girbent, sabent que copia, alhora, se n’adona que el resultat final és un altre cosa. És una nova imatge “diferent” que la deslliga del món d’on prové.

Fotografia i pintura

És un malencert pensar que Girbent es queda amb allò que la fotografia ha captat i després ell sols realitza l’acta de copiar-la. Les obres de Girbent no són una acta sinó un acte artístic que a partir d’allò que ha captat el fotograma es reconverteix en un “foto-drama” de patiments que sotmet a l’artista a un procés de reflexions mentals i flexions existencials vers l’acció de crear una imatge nova que ell anomena “la pell de la pintura”... Pell perquè la pintura és matèria. Pell perquè la pintura sua, respira i inspira. I pell, en definitiva, perquè la pintura té dermis i epidermis d’execució.

En aquest ordre de coses, la dirència, entre les dues arts, és evident. La fotografia és un instant d’osmisis entre llum i temps. Per contra, la pintura de Girbent, és un anàlisi empíric del referent, una posta en escena d’ofici per entendre com és una imatge i, alhora, un voluntariós esforç per deturar i reprimir l’expressivitat per entrar en els límits d’allò que pot captar l’ull humà.

L’obra final ens obre a la intrahistòria d’unes imatges que no sols conten històries -això és anecdòtic-  sinó que bateguen problemes filosòfics sobre la naturalesa de la realitat.

Girbent té verdaderes dèries vers les ciències físiques. Llegeix molt i és un apassionat de l’epistemologia. De tot plegat, és normal, que el seu ideari pictòric estigui farcit de preocupacions que van més enllà de la pura acció de pintar i crear imatges.

Així, el final d’obra sols és una obvietat. El procés temporal d’executar-la és l’autèntica obra d’art... Girbent sent passió vers les imatges aturades. Això és un fet. Però també queda palès que per a Girbent són dos mons diferent. La fotografia és una reacció química i la pintura una acció física. La fotografia dibuixa amb llum i la pintura subratlla la llum amb l’ajuda de pinzells i pigments. Això crea referències, la suma de les quals, crea una imatge... i en Girbent ho diu ben clar: “Les imatges, les figures són el meu referent”... “En la pintura d’occident s’han pintat objectes, idees i impresions. Tal volta, ara, allò que s’ha de pintar són imatges... anant d’un món llis a un altre de llis” (sic)
De Girbent hom pot dir moltes coses i no tan sols: És un pintor que pinta molt bé. Girbent és molt més que els seus quadres... és, en definitiva, les arrels de la realitat fetes pintura.